Laurie Anderson, figura de culte

S’ha de celebrar que Laurie Anderson hagi deixat reposar les performances purament conceptuals i recuperi la faceta més musical a l’escenari. Continua sent una artista trencadora, que aquesta vegada deixa que les seves composicions cobrin relleus diferents, amb aguts tractaments a càrrec d’un septet d’instrumentistes d’avantguarda i jazz, Sexmob, sortit de l’entorn de la novaiorquesa Knitting Factory.

Amb tot el concert d’ahir a la nit a L’Auditori, titulat x², va ser també un espectacle amb el seu embolcall de vídeo i la seva narrativa. La veu d’Anderson, dolça i sigil·losa, va conduir un temari que des del principi va fer lliscar derivades polítiques, amb esments al filòsof i activista afroamericà Cornel West i a la monja budista Pema Chödrön, i una declaració d’alleujament: "Som de Nova York i tenim un nou alcalde".

Sempre hi ha molt de discurs en el seu treball, però aquest cop hi havia molla musical viscosa, intrigant i col·lectiva, que va conduir els seus clàssics a nous plans. Big science, peça sobre la fe en el progrés tecnològic, va combinar les seves capes de sintetitzador amb les interferències dels tres metalls i dos violins. A Language is a virus, inspirada en una frase de William S. Burroughs, que alerta del poder de les paraules per delimitar el nostre comportament, la cadència rítmica va adoptar un tènue groove jamaicà sustentat per una bateria de luxe, la de Kenny Wollesen. La insinuació d’un reggae alentit es va manifestar en altres moments, com a Bodies in motion i a It’s not the bullet that kills you, it’s the hole, una de les seves composicions més antigues, que va publicar en un single el 1977.

Anderson va escampar el seu poder hipnòtic i es diria que L’Auditori surava en una bombolla a mesura que ella compartia suaument les boges memòries d’hipotètics ancestres suecs a The story of grandfather Axel Anderson, amb el seu violí elèctric, i que portava Dirty boulevard, peça rockera del que va ser el seu marit, Lou Reed, a un pla desconstruït i lunar (i Junior dad, del seu disc amb Metallica i amb la seva veu pregravada). Va consumar així una sessió bonica i intel·lectual, poètica i musicalment aventurada, cantant, parlant, processant la seva veu amb vocòder, assenyalant parts del seu cos per imprimir accents rítmics... i, en el bis, animant el públic a imitar els seus moviments de taitxí, en una escena que Reed, el mestre d’art marcial, observaria complagut.

Laurie Anderson

Notícies relacionades

Les bicis elèctriques Panot fan el salt de Barcelona a París

Llàcer vola amb ‘El Petit Príncep’

Festival de Jazz de Barcelona

L’Auditori 10/11/2025