Anna Starobínets, escriptora i periodista: "Putin va ordenar a uns investigadors que aconseguissin la immortalitat"

El gual de la guilla havia de ser una sèrie de TV que es desenvolupava a la Manxúria dels anys 20. El productor li va demanar desplaçar-la a 1945. El projecte es va frustrar i al cap d’uns anys al convertir-la en un llibre va mantenir aquest canvi. ¿No es va plantejar tornar a la seva idea inicial?

Sí, però aleshores, ja tenia molts elements que encaixaven en aquest món de postguerra. Per exemple, l’existència dels laboratoris on científics japonesos van practicar cruels experiments a Manxúria, que apareixen a la novel·la.

I l’oficial de l’NKVD que aconsegueix que el seu pres perdi la memòria a la Lubianka. ¿Una metàfora de l’ús de la desmemòria per part del poder totalitari...?

Els personatges no representen una cosa de manera literal, no funciona així. Es tracta d’una cosa més gran que ells, processos històrics, i místics, molt més transcendentals, molt més grans i poderosos. Però sí, la pèrdua de la memòria forma part de la història, de la trama, però és també, no només, una metàfora, un símbol. És una persona a qui li han arrabassat la capacitat de sorpresa. I això és el que sol passar quan vius sota una dictadura. Els teus somnis, les teves metes, les teves passions, les teves fantasies, et són arrabassades perquè et converteixes en part d’un mecanisme.

A la novel·la s’enfronten dues formes de buscar la immortalitat, la de l’oficial soviètic i la del mestre taoista. Creant éssers que aconsegueixin superar-la d’una manera o altra. Després de saber que Putin i Xi Jinping parlen sobre això...

Al llibre es presenten dos enfocaments: l’oriental i l’occidental. La concepció oriental de la immortalitat, com la xinesa, per exemple, que implica el Tao, suposa que un es desentén de la seva pròpia vida. Necessites descuidar el teu cos perquè la teva personalitat interior, per exemple, viatgi d’un cos a l’altre. Aquesta part no és material. L’enfocament occidental se centra més en el cos. Hauries de prendre una cosa que et faci viure més temps. Hauries de fer alguna cosa amb el cos per prolongar la teva vida o potser arribar a la immortalitat. A l’Edat Mitjana ho buscaven els alquimistes, no els dictadors.

Sempre es tracta d’estendre el poder sense límits.

Amb Putin té raó. És curiós, quan era periodista, fa moltíssim temps, 18 o 20 anys, treballava en una revista. Corria el rumor que el Govern havia obert un laboratori on intentaven investigar la immortalitat i havia d’entrevistar dos joves científics que treballaven allà. Em van confessar que tenien ordres de Putin per aconseguir la immortalitat, perquè ell viuria moltíssims anys. Quan els vaig preguntar com de lluny havien arribat amb la immortalitat, em van respondre que havien obtingut molt bons resultats. Però amb la floridura...

En aquesta recerca apareixen els éssers que protagonitzen el títol de la novel·la. Aquestes dones guilla.

N’hi ha tant a la Xina com al Japó, i també a Corea del Nord. Als contes populars xinesos s’anomena huli jing i en japonès kitsune a aquestes dones que es transformen en guilles i viceversa. I també viuen... potser no per sempre, però sí durant segles, perquè absorbeixen l’energia vital de l’home. Escollir com a escenari Manxúria i en aquell moment m’oferia tot el que volia. Era un encreuament de moltes cultures. Hi havia els xinesos, encara hi havia els japonesos que havien envaït la Xina, hi havia soldats soviètics que van expulsar els japonesos, encara hi havia alguns oficials de l’Exèrcit blanc que havien fugit després de la revolució, hi havia membres dels Vells Creients, una secta ortodoxa russa. I tots tenien la seva pròpia mitologia. Podria ser com la mitologia comunista soviètica, però era mitologia al cap i a la fi. Si afegeixes certes criatures a aquest panorama, pràcticament passarien desapercebudes.

Aquesta vegada no està de visita a Barcelona, sinó que s’ha instal·lat aquí, després de passar uns anys a Geòrgia.

Visc a Sant Cugat des del setembre.

¿Quan va deixar Rússia ja estava sota alguna amenaça directa i l’ambient ja era irrespirable?

Me’n vaig anar fa tres anys, just després que comencés la guerra. Crec que va començar el 24 de febrer i jo me’n vaig anar el 3 de març. Va ser la meva decisió, en aquell moment. Podria haver-me quedat, però això significaria que havia de guardar silenci sense expressar lliurement el que volia dir i escriure sobre aquest règim. Que era autocràtic i ara és una dictadura. Alguns amics meus, periodistes, un director de teatre, es van quedar i van intentar continuar denunciant la situació. Ara tots són a la presó.

¿I com definiria el règim rus, per als que intentem comprendre alguna cosa, que té elements postsoviètics, que té impulsos neotsaristes...? ¿Què és?

Sí, és una espècie d’espectacle zombi, com una URSS zombi. Però una resurrecció no és un nou començament. L’URSS i la seva dictadura eren una cosa perillosa, aterridora. Però hi havia una passió real, vital. El règim que tenim ara és un mort vivent, sense passió, sense objectius reals. Durant molt temps només els van importar els diners. Venent petroli, gas, el que fos. Diners, diners i diners. Alguns, en algun moment, en van tenir tants que ja no en necessiten més. Quan arribes a aquest punt, comences a donar voltes a idees. Per això és molt tòxic tenir tot el poder a les teves mans i durant molts anys. Et poses a tenir grans idees. Però aquestes idees són del passat. Ressuscitem la Unió Soviètica. Unim totes les parts que es van separar. Fem que Rússia torni a ser gran. Però no hi ha ideals reals en això, com passava amb el socialisme o el comunisme i els seus líders eren addictes a aquestes idees noves. Aquests tios estan morts. Són com els caminants blancs que arriben del nord a Joc de Trons.

Vaig llegir en una entrevista com vostè recordava la idea de les dues ànimes de Rússia, una d’occidental i una altra d’asiàtica.

I per descomptat és l’asiàtica la que domina ara. Vam tenir Europa com a model durant un període molt curt. El que tenim ara és una espècie de dictadura oriental, amb un tsar i molta gent que li mostra tota mena de gestos d’humiliació i respecte.

¿Per què va triar Barcelona?

La veritat és que vaig estar enamorada de Barcelona durant molts anys. És una història una mica romàntica, perquè quan vaig conèixer el meu marit fa 22 anys, em va convidar a un viatge a Barcelona. Em va dir que era la seva ciutat preferida, que li semblava la més bonica i la millor del món. Vam venir junts a Barcelona i em vaig enamorar, en certa manera, de tots dos: de l’home que es va convertir en el meu marit i de la ciutat, perquè realment em sembla meravellosa. Ha canviat molt des d’aleshores, però encara recordo aquesta primera impressió. Durant molts anys, de tant en tant, parlàvem que potser ens n’havíem d’anar de Rússia. Havíem de fer-ho. Parlàvem d’on mudar-nos i, de tant en tant, esmentàvem Barcelona, perquè és la ciutat dels nostres somnis. Però era l’opció més complicada i, en molts sentits, la més cara.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Bona sort amb això.

Al final el meu marit va morir, i llavors no vaig tenir més opció que quedar-me. Però quan vaig necessitar anar-me’n a un altre lloc, vaig pensar: "Bé, si canvio la meva vida per complet, hauria d’anar a la ciutat dels meus somnis».