Els fantasmes del cos

Al seu sisè àlbum d’estudi, la britànica Florence Welch porta la mitologia que ha inspirat tota la seva carrera al límit. Ja no n’hi ha prou amb invocar deesses paganes o ballar entre ruïnes: aquesta vegada, converteix el seu propi cos en l’escenari d’una batalla ritual entre la vida i la mort, entre la carn i l’esperit. El resultat és Everybody Scream, un àlbum fosc i intens, cantat des de les entranyes i construït des del trauma.

El disc neix d’un episodi real i brutal: una operació d’urgència després d’un avortament espontani que la cantant londinenca va patir mentre actuava en un festival, i que gairebé li costa la vida. No és casual que la publicació de l’àlbum caigui el mateix dia que Halloween, ni les nombroses referències a pel·lícules de terror com Carrie, La semilla del diablo o Suspiria. Des d’aquesta experiència terrorífica, Florence Welch construeix un univers de body horror de fúria, dolor i dol, de llum i redempció. Tot alhora. No es tracta de buscar respostes, no es tracta de donar-li al dolor un poder transformatiu. Es tracta d’explorar les conseqüències devastadores d’aquest trauma i els sentiments contradictoris que porta ser una artista d’èxit i, alhora, una dona a qui la maternitat ha fallat. "Vaig cavar un clot al jardí i vaig enterrar un crit. D’ell va créixer un arbre vermell i brillant, resplendia amb els seus fulls punxeguts. Quan bufa el vent, encara pots sentir-me cridar", canta a You Can Have It All resumint l’esperit de l’àlbum.

Notícies relacionades

Òmnium Cultural s’alia amb l’IEC per transformar la Nit de Santa Llúcia en l’equivalent literari dels Premis Gaudí

L’Editorial de Cristina Villanueva: Quan un sistema emmalalteix, també emmalalteix la confiança

Autora total

En cançons com Music by Men o One For The Greats Florence llança un encanteri de desobediència, denunciant la mirada masculina que durant anys la va convertir en musa o figura mística, però rares vegades en autora total. I en lloc de fer-ho sola, convoca altres bruixes contemporànies: la cantant Mitski, sensible i continguda, i Mark Bowen, guitarrista d’IDLES, amb la seva fúria punk. Aquesta tensió estilística funciona com un rellotge suís. Everybody Scream no demana comprensió, sinó entrega. És l’hora de les bruixes.