Dos mites immortals

Aquesta coincidència en el temps recorda la que hi va haver a principis dels 90 quan, amb dos anys diferència, es van estrenar el Dràcula de Francis Ford Coppola i el Frankenstein de Kenneth Branagh produït pel mateix Coppola. La idea era en tots dos casos la del màxim respecte amb els originals. De fet, el títol original del film de Coppola és Bram Stoker’s Dracula, i el de Branagh, Mary Shelley’s Frankenstein.

El seu poder i el seu càstig

El dublinès Stoker va publicar la seva novel·la el 1897. La londinenca Shelley havia escrit el 1818 el seu Frankenstein o el modern Prometeu. El vampir està condemnat a una vida eterna tret que acabin amb ell mitjançant la llum del sol o una estaca clavada al cor. Aquest és el seu poder, i també el seu càstig. La criatura creada al seu laboratori per Frankenstein, el científic que desafia l’autoritat de Déu, també està condemnada a viure eternament. Aquest és un dels elements més explícits en la pel·lícula de Del Toro: a la criatura li disparen, li claven ganivets, s’enfonsa en les profunditats d’un llac gelat i explota amb cartutxos de dinamita, però sempre torna a la vida: les seves ferides cicatritzen amb celeritat i la seva carn socarrimada recupera l’elasticitat.

El científic megalòman l’interpreta Oscar Isaac, que el converteix en un ésser pertorbat a la recerca de redempció. Jacob Elordi dona vida a la criatura, un rostre suggerit entre cicatrius i pròtesi. Una Mia Goth embolicada en tul de color vermell, verd o blanc, encarna l’Elizabeth, que en aquesta versió és la promesa del germà petit del Victor.

Del Toro trenca amb l’imaginari tradicional. Elordi s’assembla més al monstre dibuixat per Bernie Wrightson en la formidable edició il·lustrada de l’obra de Shelley del 1983, i no hi ha rastre del geperut Igor. S’ha distanciat de gairebé totes les versions clàssiques de l’obra. Per contra, la primera mitja hora del Drácula de Besson és molt similar a la del film romàntic i turmentat de Coppola, amb la intensitat amorosa de Dracul i la seva dona, la mort d’aquesta en mans dels sarraïns, els caps dels enemics clavats en piques i la seva obsessió per convertir la Mina en la seva finada Elisabeta. En el film de Besson, Dràcula se’n va a París, i no a Londres, i pateix un assalt militar al seu castell als Carpats.

Pot sorprendre l’aparició d’un nou film sobre el vampir després de la sumptuosa versió d’Eggers de l’any passat, i la coincidència amb una altra gran producció centrada en Frankenstein. Són els personatges del fantàstic tradicional que sempre han tingut més rèdit a la taquilla i són lliures de drets, així que adaptar-los costa menys que d’altres. Afegim un altre detall: Christoph Waltz encarna en Drácula un sacerdot caçavampirs i en Frankenstein és el mecenes que permet a Frankenstein consumar els seus experiments.

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

Hi pot haver també altres interessos i interpretacions. En un moment d’exaltació, qüestionament i debat de la intel·ligència artificial, l’aparició d’una nova pel·lícula sobre el científic que desafia en la ficció totes les normes establertes sobre l’exercici de la creació de repliques humanes resulta molt interessant: no deixa de remarcar les pors davant qualsevol concepte de creació artificial.

Quant a Dràcula, algunes pel·lícules a partir dels 80 podien veure’s com reflexions dels virus i la sida. Lectures anteriors, des d’una perspectiva marxista, l’equiparaven a la lluita de classes: el vampir és el terratinent a qui s’enfronten en sorprenent aliança la burgesia, representada per Van Helsing, i el poble. Dràcula, quan no és vist com una figura condemnada i romàntica, exerceix el caos, i el segle XXI, de moment, està sent pur desordre i confusió. A més, Besson reforça en la seva pel·lícula els processos de seducció sense cap tipus de contemplacions que exerceix l’aristocràtic vampir, a qui de nou vencen el poble, la religió i la burgesia, amb el suport en aquesta ocasió de l’estament militar.