Una resident amb feina estable a Eivissa pren una decisió dràstica davant l’elevat cost de l’habitatge: "Me’n vaig, no em puc permetre ni prendre un cafè"

La crisi del cost de la vida a Eivissa no afecta només aquells que arriben de fora o els qui encadenen feines temporals. També arriba a famílies amb fills, a persones nascudes a l’illa o a residents amb feina estable tot l’any, que asseguren estar valorant —o ja executant— la decisió de marxar a la Península o a altres països davant del que descriuen com una situació «impossible» pels preus i els salaris.

És el cas d’una veïna de Santa Eulària que assegura que se’n va «d’aquí a un parell de dies», tot i tenir feina durant tot l’any. «No em puc permetre ni prendre un cafè», assenyala. En el seu cas, el missatge no apunta només al lloguer, sinó a una percepció general d’encariment que desborda l’àmbit estrictament habitacional i s’infiltra en els gestos més petits del dia a dia.

«Impossible continuar vivint amb els preus i els sous de misèria»

Marcos, eivissenc, amb parella i dos fills, resumeix la seva situació amb cruesa: està pensant «seriosament» a marxar a la Península perquè considera que és «impossible continuar vivint amb els preus i els sous de misèria». El seu testimoni reflecteix una sensació d’ofec econòmic en què l’habitatge apareix com a eix central, però no com l’única preocupació.

La impossibilitat de trobar estabilitat residencial també apareix en el relat de la Lorena, que explica que, després de tres anys sense aconseguir un habitatge estable, va optar per marxar a Barcelona. La seva experiència se suma a la de qui descriu una cerca prolongada sense resultats i un desgast que acaba empenyent a prendre decisions dràstiques.

Notícies relacionades

El Govern preveu reduir 6.000 tones d’emissions de CO₂ a l’any amb el pla de xoc del bus interurbà

Quim Vilamajó, escriptor i influencer amb síndrome de Down: «Puc fer les coses bé i també equivocar-me com qualsevol altre»

Però no tots els testimonis assenyalen únicament el lloguer com a causa. Alguns vinculen l’habitatge amb una transformació més àmplia de l’illa i amb la qualitat dels serveis. Manuel, nascut a Eivissa fa 50 anys i amb plaça fixa a Sanitat, explica que la seva hipoteca està pràcticament pagada i que ell no té un problema immediat en l’àmbit personal. Tanmateix, la seva preocupació mira cap al futur: «El meu fill sí que el tindrà». La seva decisió de marxar, afegeix, també respon al fet que «a l’illa ja no hi ha res de genuí» i a la massificació.

L’Eri explica que fins i tot tenint «casa i vida» a Eivissa, es planteja marxar per la «manca de serveis a la ciutadania», especialment sanitaris, i per la dependència «d’un avió» o d’un desplaçament marítim. En la seva reflexió, la insularitat no apareix com un valor, sinó com un factor de vulnerabilitat quan els recursos no arriben o no responen.