El carisma de Cumberbatch sedueix a Sitges

Com molts dels seus col·legues de professió britànics, Cumberbatch sap fer-ho tot i ja ho ha fet tot, o gairebé. "Em falta un musical", recorda en conversa amb EL PERIÓDICO. "Però sí, miro de mantenir la inquietud i de divertir-me. Fins i tot de buscar coses que em faci por fer. En l’horitzó tinc una mica de tot, des d’una altra pel·lícula de Marvel [probablement la tercera entrega de Doctor Strange que podria arribar el 2027] fins a tota classe de projectes teatrals. Tant de bo els meus treballs més grans serveixin per donar visibilitat als més modestos, a aquests projectes de cine independent que han de competir amb tot el soroll del màrqueting".

El monstre del dol

Una d’aquestes pel·lícules és la petita (però matadora) Esa cosa con alas (Oficial Fantàstic Competició; en sales des del 31 d’octubre), adaptació del director Dylan Southern de l’estimada novel·la experimental de Max Porter sobre un escriptor (aquí historietista) que lidia amb la viduïtat i la paternitat en solitari creant-se mentalment un corb antropomòrfic que el manipula, qüestiona, humilia o defensa, segons el moment. Curiosament, l’any passat Cumberbatch donava vida en la sèrie Eric a un marionetista el sentiment de pèrdua del qual cobrava la forma d’un gran monstre de pelfa. "Són simples coincidències, en realitat", assenyala l’actor. "Olivia Colman acaba de fer de dues xefs, una a The Bear i una altra a Los Rose. Passa de tant en tant. D’altra banda, a la pel·lícula no som davant un trastorn d’identitat dissociatiu sinó davant una metàfora de moltes coses; per exemple, de com mirar de fugir del dol a través de la feina pot girar-se en contra teu i colpejar-te a la cara".

De fet, el Cuervo sembla una cosa real també per als fills, uns brillants Richard i Henry Boxall que no, no van patir cap trauma rodant la pel·lícula. "El trauma, el costat traumàtic de les coses, és dirigir en només sis setmanes un projecte que has trigat una dècada a aixecar", diu Cumberbatch mirant Southern, assegut al seu costat. "Hem cuidat aquests joves actors com les personetes de set anys que també tenim a casa. De fet, pels que ens havíem de preocupar era per nosaltres, perquè de vegades els donava per mossegar, o llançar coses, o voler marxar del set. Són nois de set anys i la missió era acorralar-los i esperar que ens donessin l’inesperat".

Per sort per als nens, Cumberbatch no va optar, com a El poder del perro, per seguir el mètode de Stanislavski i no sortir del rol en cap moment. "Escullo i dissenyo la metodologia, en lloc de simplement seguir el Mètode, depenent del projecte i el que és més apropiat per a l’entorn i la gent que m’envolta. En el cas d’El poder del perro érem a la Montana de 1925, una cosa absolutament allunyada de la meva experiència a tots els nivells; havia de ser aquest personatge tot el dia per sentir-me còmode. En aquest cas sabia en quin entorn em movia. Sé el que significa ser un home de classe mitjana amb un pis a Londres. El principal treball va ser indagar en com havia sigut la meva relació amb una dona que és absent de la pel·lícula. ¿Com es van conèixer? ¿Com érem com a pares? ¿Com col·laboràvem com a pares? ¿Com miràvem de buscar un equilibri entre la vida i la feina, una cosa que tant ens costa a tots? Havia d’absorbir tot això, sentir que ella no era allà".

Notícies relacionades

Women’s Soccer School, únic club femení de BCN

Europa perduda entre la boira

Corb crític musical

Esa cosa con alas suposa el debut en la ficció de Southern, abans autor de documentals sobre LCD Soundsystem (notable Shut up and play the hits), Blur (No distance left to run) o l’explosió de l’indie rock novaiorquès en la primera dècada del segle XXI (Nos vemos en el baño). Per això no sorprèn que la música tingui aquí un paper tan assenyalat. Fins i tot serveix al Cuervo per atiar el pare: estar tirat en un sofà plorant amb Bonnie Prince Billy li sembla un clixé de modern progre. "Aquesta cançó [I called you back] m’ha ajudat en moments difícils", comenta Southern. "Vaig haver de demanar els drets a Will Oldham i no sabia com explicar-li que un corb gegant la posaria a parir. L’hi vaig dir, però ell no s’hi va negar, ens la va cedir amablement".