La bellesa d’allò "trencat i brut"

Quan el Niño de Elche i Raül Refree toquen junts perceben "una sensació de trànsit, d’abandonar l’ego, el propi jo, i passar a formar part d’alguna cosa difícil d’explicar", cavil·la el guitarrista barceloní, fins i tot assumint "el risc que això soni new age". D’aquesta confluència en nom d’una cosa més gran surt Cru+es, l’àlbum que apunta a més enllà del món terrenal i que, afegeix el cantaor, "tracta de la idea de transcendència, de la vida i la mort, i de la conjunció de les petites coses".

Tots dos han arribat fins aquí després d’un llarg camí de coneixement mutu, que va arrencar quan tots dos van coincidir a l’àlbum El niño (2014), de Rocío Márquez. "Allà, vaig tenir la sensació d’estar veient algú fent una cosa que no havia vist abans", recorda Refree amb referència a la intervenció del Niño, Francisco Contreras, en un tema amb música dels tres, Los esclavos. "Va fer una enumeració mig cantada, mig xiuxiuejada, i cridada, que va ser una bogeria. Allà vaig pensar que havíem de fer coses". El vincle es va desenvolupar, sobretot, a partir de l’Antología del cante flamenco heterodoxo (2018), del Niño de Elche. "Un treball ardu, estrepitós, complex, que gràcies al Raül va sortir a la superfície".

Imatgeria religiosa

Els uneix una visió de la música aliena a virtuosismes. "Ni ell se sent un cantant, ni jo un instrumentista. No ens interessa la tècnica per la tècnica, i el demostrar res, ni el què diran. La idea de fer alguna cosa bé o malament no existeix per a nosaltres, perquè és una cosa molt relativa. Pensem primer en el concepte, en la unió i en el que volem transmetre", medita Refree. A Cru+es, un àlbum que té com a precedent l’espectacle Ecstasis, amb abundant improvisació, tots dos es van proposar articular un repertori "en format cançó", de "composició més fotografiada que planificada", diu el Niño, a partir de "l’espiritualitat, la música sacra i la imatgeria religiosa".

A Cru+es sents la ressonància dels segles de pensament transcendent, des dels místics d’un altre temps fins a pensadors contemporanis com l’hongarès Péter Nádas, a través de textures electròniques de tendència rugosa i enrarida. "La majoria surten d’un sintetitzador polifònic, però va ser bàsic que ho passéssim tot per una taula antiga que saturava el so moltíssim", destaca Refree. Un "so trencat", remarca, "no de vàlvules, càlid, sinó gairebé d’un transistor que pot ser molest", al qual només en ocasions es va deixar espai per al timbre de la guitarra. Definitivament, això no és música new age. "Allò trencat i brut pot ser bellíssim", afegeix el Niño de Elche. "La música sacra, el rèquiem de Ligeti i les obres de compositors com Messiaen o Stockhausen n’estan plenes, de dissonàncies, friccions i teranyines".

L’empremta flamenca

¿I on queda el flamenc en aquesta proposta? "Ni jo sé on és, ni el flamenc sap on soc jo. Perseguint-se, com sempre", fa seriosament broma el Niño de Elche. És perceptible una formació i un eco en el seu cant, si bé, "en un sentit material, només en la cançó La escalera hi ha un acostament a l’arxiu flamenc", explica. "En les altres coses hi ha l’empremta. Però jo sempre dic que, en aquest disc, és més flamenc el Raül que jo".

Notícies relacionades

Women’s Soccer School, únic club femení de BCN

Europa perduda entre la boira

Tot i que el tàndem va estrenar l’àlbum en l’últim Sónar (i té una cita aquest hivern, el 26 de febrer, a l’Auditori, cicle Sit Back), fa temps que gira pels escenaris europeus. "El Paco i jo hem sigut molt conscients que volíem tenir una carrera internacional. Hem picat pedra i els nostres concerts són més sovint a França, Bèlgica o Escandinàvia que a Espanya", explica Refree. El circuit d’auditoris i teatres els empara. "Ara que sembla que si no omples un Movistar Arena ja és un fracàs, poder fer els nostres concerts de música complexa, que no són per a tots els públics, i som molt conscients d’això, i tenir un dia 300 persones i un altre, 1.500, és un èxit i estem contentíssims amb això", apunta el Niño de Elche. "Existeixen altres maneres de funcionar".

Es tracta de posar-hi "paciència, tenacitat", i de "tenir gent que t’acompanya i creu en tu", afegeix el cantant. I de no obsessionar-se amb els indicadors ordinaris del que es considera èxit. "Veig molts músics obsessionats amb els algoritmes i amb Instagram, que hipotequen anys de la seva carrera per intentar arribar a un espai més gran, i s’arruïnen, i cauen en depressió. És terrible, perquè estem perdent molta gent molt valuosa, que cau en aquest forat". n