Mor Diane Keaton, actriu fetitxe de Woody Allen

L’actriu nord-americana Diane Keaton, guanyadora d’un Oscar el 1978 pel seu paper a Annie Hall i una de les figures més estimades i icòniques de Hollywood, va morir ahir a Califòrnia als 79 anys, segons va informar un portaveu de la família a la revista People. No s’han facilitat més detalls sobre la mort, i els familiars han demanat respecte i privacitat.

Nascuda a Los Angeles el 1946, Diane Hall (el seu cognom real) va créixer en el si d’una família de quatre germans. Des de jove somiava amb els escenaris i actuava en petites obres escolars i, després de graduar-se el 1964, va estudiar teatre. Però la crida de Nova York va ser més forta i amb la seva determinació quasi obstinada es va mudar a la ciutat per intentar obrir-se pas en la gran pantalla. El 1968 va debutar a Broadway com a suplent en el musical Hair, però no va ser un començament fàcil, ja que anys després Keaton va recordar aquella època com un temps d’aprenentatge i vulnerabilitat, marcat també per la pressió estètica i un episodi de bulímia.

El gran salt va arribar amb la seva actuació com a dona d’Al Pacino a El Padrí (1972, 1974 i 1990), un paper que va repetir en les tres entregues de la saga. Però el veritable esclat del seu èxit es va produir el 1977, quan Woody Allen va escriure Annie Hall a la seva mida. En aquest film, Diane interpretava una dona treballadora, lliure, independent, complicada i intel·ligent que, pràcticament sense adonar-se’n, va acabar convertint-se en una icona de Hollywood i va ser, per a molts analistes, un retrat de la segona onada de feminisme. Amb pantalons amples, corbata, armilla i aire despreocupat, Keaton va guanyar amb el personatge l’Oscar a la millor actriu.

Durant més de cinc dècades, Diane Keaton va ser molt més que la musa i exparella d’Allen, o la dona d’Al Pacino a El Padrí. Va ser una intèrpret versàtil, capaç de transitar amb naturalitat entre l’humor i la melancolia, i de deixar el seu segell en títols tan dispars com Manhattan (1979), Rojos (1981), Baby Boom (1987), Algien tiene que ceder (2003) i Book Club (2018). Amb el seu estil inconfusible, va ajudar Allen a trobar la seva maduresa artística i a redefinir la figura femenina en la gran pantalla. En la seva trajectòria, Keaton va ser reconeguda amb un BAFTA, dos premis David di Donatello (un d’ells honorífic) i dos Globus d’Or. També el 2017, l’AFI (American Film Institute) li va concedir el premi per tota la seva carrera, consolidació del seu llegat.

Notícies relacionades

Lawrence Rees, historiador del nazisme: "És un miracle que existeixin democràcies"

Claus dels xous de París i Milà

Un símbol de fortalesa

En la seva vida personal, Keaton va triar un camí poc habitual en la seva època. No es va casar, però es va convertir en mare adoptiva de dos fills, Dexter i Duke, quan tenia cinquanta anys. "Crec que soc una de les poques dones solteres de la meva edat que ha fet pel·lícules sense haver-se casat. ¿Potser és una anomalia?", deia en una entrevista amb France Presse. Però amb aquest ímpetu va demostrar que l’edat, per a ella, mai va ser un límit.