László Krasznahorkai, el poeta de l’apocalipsi

Terror apocalíptic, societats sumides en el caos i un lent i pesarós avançar cap al buit. En càmera lenta, en pla seqüència. "Va contemplar amb tristesa aquell cel que no augurava res de bo, les restes abrasades de l’estiu recorregut per bandades de llagostes, i de sobte va veure desfilar en una mateixa branca d’acàcia la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern, com si percebés la totalitat del temps que joguinejava en l’esfera immòbil de l’eternitat mostrant una infernal línia recta, que feia l’efecte de travessar el paisatge escabrós del caos i, al crear així l’altura, alimentava alhora la il·lusió que el vertigen era una cosa necessària…", escriu László Krasznahorkai a les primeres pàgines de Tango satànic, una imponent i desolada novel·la amb què va debutar l’any 1985 i una de les moltes raons que han portat a l’autor hongarès, a qui Susan Sontag va batejar molt encertadament com "el mestre contemporani de l’apocalipsi", al podi del Nobel de literatura d’aquest 2025.

L’Acadèmia Sueca, reunida ahir a Oslo, va decidir ungir l’escriptor, cartògraf dels racons més ombrívols, melancòlics i bonics de l’ésser humà, "per la seva obra captivadora i visionària que, enmig del terror apocalíptic, reafirma el poder de l’art". Difícil definir-lo millor. Segons les paraules del secretari permanent de l’acadèmia, Krasznahorkai "és un gran escriptor èpic de la tradició centreeuropea, que s’estén des de Kafka fins a Thomas Bernhard, i que es caracteritza per l’absurd i l’excés grotesc".

Escapar-se del terror

Considerat un dels grans renovadors de la novel·la europea, l’autor de Guerra y guerra ha seguit els passos d’Annie Ernaux i ha fet escala en el premi Formentor, del qual va resultar vencedor el 2024, abans de sortir d’òrbita amb el Nobel. Al seu dia, el jurat del Formentor va enaltir l’hongarès per una "potència narrativa que embolica, revela, oculta i transforma la realitat del món". Ahir, a Suècia, es parlava de fantasia febril, anarquia, circs fantasmals i brutals lluites entre l’ordre i el desordre. "Ningú s’escapa dels efectes del terror", va glossar Anders Olsson, membre del comitè del Nobel, a propòsit de Melancolía de la resistencia, la seva segona novel·la.

L’obra de Krasznahorkai, moral i visionària, és una fusta flotant enmig d’un naufragi; un retrat laberíntic i minuciós d’una societat a prop del col·lapse moral i espiritual. "Jo soc un canari a la mina els refilets del qual no serveixen per alertar, el que la meva literatura diu una vegada i una altra és: ‘Massa tard, massa tard, tard’", ironitzava l’any passat a Marràqueix. A tocar, el 24 d’octubre, una visita programada al CCCB per afegir-se al festival Kosmopolis i "narrar l’apocalipsi" amb Miquel de Palol. Un bon pla, ¿oi?

L’ocasió, a més, servirà per celebrar el debut en català de Krasznahorkai i la publicació de Tango satànic a Edicions del Cràter amb traducció de Carles Dachs. En castellà, fa gairebé 25 anys que Acantilado distribueix per les llibreries l’humor diabòlic i burleta de l’hongarès gràcies a les traduccions d’Adán Kovacsics. "És una alegria molt gran, perquè no només es premia un autor, sinó també una manera d’entendre la literatura que compartim completament i volem reflectir en el nostre catàleg", va valorar en declaracions a EL PERIÓDICO la directora de l’editorial barcelonina, Sandra Ollo. "Espanta una mica parlar d’escriptor de l’apocalipsi i, tot i que potser és veritat, László és molt més que això: és un poeta", afegeix sobre un autor de "culte i vendes discretes però suficients", per a qui escriure és com "ballar a l’infern".

Perdre l’esperança

Nascut el 1954 a Gyula, el jove László va estudiar a Budapest, va tallar llaços amb la seva família per anar-se’n a veure món i va dedicar la seva tesi a la vida i obra de Sándor Márai. Crescut sota l’ombra del comunisme, es va estrenar a mitjans dels vuitanta amb Tango satànic, densa i desesperançada història d’una cooperativa fallida just abans de la caiguda del comunisme que Béla Tarr va convertir en històrica successió de plans seqüència. Allà estan ja, atrapats en una prosa hipnòtica i torrencial, els seus grans temes i la seva volença pels personatges desolats. ¿El seu lema? "D’esperança sempre n’hi ha, el que no hi ha és en què dipositar l’esperança. No n’hi haurà mai".

Notícies relacionades

Versió violenta de ‘Quina nit!’

Una exposició busseja en el "somni americà" de Miró

Tirant d’aquest fil i defensant amb afany que entre ser optimista i pessimista un pot escollir, simplement, ser i estar trist sense renunciar a l’humor, ha anat trobant Krasznahorkai novel·les com Melancolía de la resistencia (1989), Guerra y guerra (1999), El barón Weckheim vuleve a casa (2016) i Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río (2022). Tota una biografia del desencant i la devastació prolongada en sonades i gairebé sempre inquietants col·laboracions amb Béla Tarr, amb qui ha treballat en pel·lícules de culte com El cavall de Torí, Harmonías de Werckmeister i, és clar, Sátántangó, adaptació de més de set hores de la seva primera novel·la. "Només em vaig dedicar al cine per Béla Tarr", va reconèixer l’any passat en una entrevista.

De tornada a la literatura, el seu últim moviment és Zsömle Odavan, novel·la que encara no ha sigut traduïda al castellà o al català i en què, seguint la seva línia d’antiherois peculiars, dona veu a un electricista jubilat de 91 anys que en realitat és un descendent de Béla IV i Gengis Kan que podria reclamar el tron hongarès sota el nom de Josep I d’Árpád. Abans arribarà Herscht 07769, obra publicada el 2021 i escrita en una sola frase durant 400 pàgines que Acantilado publicarà l’any que ve.