Gemma Ruiz Palà: «El clítoris no envelleix; la nostra sexualitat, a diferència de la dels homes, no es desactiva»

«Ens han pintat la vellesa de les dones com un forat negre que et desintegrarà completament: no hi ha futur, no hi ha il·lusió, la cara et cau a trossos... Jo volia que algú em convencés que no serà així», explica l’escriptora, embarcada ara en una reivindicació literària de les dones més enllà de la barrera de segons quines edats. «És desolador el desequilibri que hi ha entre la realitat de dones que coneixes i que porten vides plenes, absolutament vitals, i unes ficcions en què cap d’aquestes vides està representada», lamenta. 

D’aquest buit neix, en gran part, ‘Una dona de la teva edat’ (Proa), novel·la reactiva i trencaglaç protagonitzada per una escenògrafa novaiorquesa que, amb els seixanta anys a la cantonada, decideix canviar de vida i entregar-se a la seva vocació artística. Viatja a la Biennal de Venècia, es rebel·la contra el que s’espera d’ella i, entre fogots i ‘espressos’, entre Lleons d’Or a la fuga i romanços intergeneracionals amb rumor de ‘vaporetto’ de fons, agafa les regnes de la segona meitat de la seva vida. «Té a veure amb com m’agradaria que ens expliquessin que envellim les dones, i que ho fem d’una manera que segurament és un repte, perquè comencem amb la menopausa, que, com va dir algú, és una maleta que cal arrossegar però a la qual li podem posar rodes», il·lustra l’autora d’‘Aulagas’.

Falta de referents  

En realitat, reconeix Ruiz Palà, ‘Una dona de la teva edat’ no ha sigut una novel·la planejada i llargament organitzada com ‘Les nostres mares’, sinó que va sorgir gairebé com a resposta automàtica, com una descàrrega elèctrica, davant una desoladora falta de referents. «En realitat estava fent la investigació per a un altre llibre quan, de sobte, un dia d’estiu, em vaig adonar que el que volia era escriure aquesta protagonista de Hollywood que sempre havia trobat a faltar», explica. D’aquí, aclareix, que s’hagi decantat per un personatge nord-americà i uns escenaris tirant a cosmopolites. «El desafiament era fer un personatge una mica de pel·lícula, i al final l’educació sentimental és la que és», apunta.  

Va sorgir així Kate Gold, una dona «molt vital, que agafa el toro per les banyes i tira milles»; una artista «amb problemes, com tota la humanitat» i sentit de l’humor afilat amb què Ruiz Palá busca dinamitar tòpics i estigmes. El primer, remarca, el de la menopausa com a condemna i maledicció. «Des de la ciència a la ficció, la menopausa és una cosa que pràcticament no existeix. S’amaga perquè s’ha volgut relacionar amb la decrepitud, i ningú vol ser decrèpita ni estar assenyalada. Ens han entrenat que no està passant res, per això ho hem de capgirar», insisteix.

En l’horitzó, marcat el camí a seguir, els discursos d’actrius com Emma Vilarasau, Emma Thompson i Kate Winslet reclamant papers a la seva altura. També ‘Locuras de verano’, pel·lícula en què Katharine Hepburn interpreta una dona soltera que viatja de vacances a Venècia i, pura casualitat, l’arribada a les llibreries d’‘A cuatro patas’, celebrada ‘road movie’ perimenopàusica de Miranda July que Ruiz Palà va escoltar a Audible –«llegut per ella», apunta– mentre corregia ‘Una dona de la teva edat’. «Per a mi va ser una sorpresa que abordés un tema així, però si ha agradat tant és que potser sí que hi ha una necessitat de llibres que parlin de la vida que ens espera, o de la que estem vivint ja», celebra. 

Notícies relacionades

Eric Clapton tornarà a Barcelona el maig del 2026 després de més de 20 anys del seu últim concert a la ciutat

‘La hermanastra fea’, millor pel·lícula al festival de Sitges

Per a la també periodista, gairebé tot es resumeix a desfer el camí i revertir aquest «mandat patriarcal» que determina que una dona gran ha perdut «capital sexual i reproductiu» i, per tant, ja no serveix per a res. «Això és una altra mentida, és clar, perquè la nostra sexualitat, a diferència de la de l’home, que necessita química després, no es desactiva: el clítoris és un òrgan que no envelleix. Així que s’ha capgirat una cosa que a més és científicament falsa», relata. 

A la novel·la, Ruiz Palà també aprofita la localització i aquest constant anar i venir pels canals de Venècia per reflexionar sobre la turistificació galopant i el canvi climàtic aguditzat pels viatges sense fre. «Venècia és una ciutat en la qual conflueixen molts dels nostres conflictes contemporanis; és una olla a pressió per posar a prova els nostres principis», assegura. «Allà hi ha el dilema d’aquest art compromès en què els artistes viatgen en jet privat», ironitza.