Rosalía obre el seu diari personal

En aquesta xarxa social, en què la intèrpret catalana ja ha publicat dos escrits, que comparteix sentiments, de vegades amb alguna petita falta d’ortografia, però amb bona escriptura literària, i parla dels seus referents en la música, explica el seu procés personal de composició d’un disc i, fins i tot, celebra –amb poques ganes de festa, com ella mateixa confessa–juntament amb els seguidors l’aniversari.

Per a molts també deixa pistes sobre el llançament del seu pròxim àlbum, que cada vegada sembla que estigui més a prop, igual que en el seu moment va fer amb un compte d’Instagram secundari que contenia imatges sobre el procés de creació de Motomami i que va descobrir poc abans de la sortida del disc. De fet, la primera publicació va ser d’allò més enigmàtica i n’hi ha que asseguren que es podria tractar d’un vers del seu nou disc. Diu: "Construiré el meu paradís en nom teu, perquè tot està per venir".

L’artista va publicar la primera carta del seu blog el 14 de setembre, dedicada al cantautor Leonard Cohen, que, recorda, "solia dir que tothom té una cançó". "Si és veritat que cada poeta té un poema, cada cineasta una pel·lícula i cada músic una cançó a dins, llavors jo espero no trobar mai la meva", escriu l’artista al seu diari personal. La intèrpret expressava el desig de dedicar tota la vida a no trobar mai aquesta cançó, malgrat invertir-hi la major part del seu temps. "Ell va encendre el desig d’escriure en mi i tant de bo jo l’encengui en algú així com ell va fer amb mi".

En el text, Rosalía revela que va començar a estudiar música a 9 anys, però continua veient-se com una "aprenent". Parla de l’error com una "presència constant" ("sempre hi és, aturat, mirant-me, així que jo també el miro a ell") en el seu ofici i reivindica la necessitat d’abraçar la imperfecció. "Paradoxalment, també és l’error el que et manté exercitant i sent músic, un càstig dolç que et convida a continuar", reflexiona la cantant.

El procés de creació

L’artista de Sant Esteve de Sesrovires descriu també com neix un disc: "Passa de manera invisible molt abans que toquis cap tecla, escriguis cap frase o entonis cap nota. Tot comença molt abans que no ho puguis assenyalar i encara menys anomenar; com una llavor que ni tu mateix sabies que conreaves i, tot d’una, és com si el teu arbre s’hagués alçat tot sol". És més tard –afegeix tot seguit Rosalía– que comences a "esbossar, dissoldre, desordenar, destrossar, recompondre, esbocinar i alçar una idea".

En concret, la cantant catalana esmenta tres fases inevitables a l’hora de fer un àlbum: "La primera és bolcar. Vòmit i joc fruit de la intuïció. La segona és la persistència: ¿què hi ha més avorrit que el mitjà d’alguna cosa? El tram elàstic, gelós i que convida a la destrucció. Finalment el poliment: on et dediques a allisar tot i estar completament exhaust, i n’ets capaç per una sola raó: perquè, després d’haver donat deu mil tombs, a la fi tens una visió diàfana d’allò que tens entre mans potser pròxima a la pulsió original o potser completament allunyada. I amb això arriba el final, l’hora de deixar anar/saltar".

Un aniversari diferent

A la segona entrada del blog, i per ara l’última, Rosalía va celebrar el 33 aniversari, dijous, 25 de setembre, amb reflexions sobre el pas del temps que va compartir amb tots els subscriptors. "Fer anys: ni ho anhelo ni m’aterreix. Tinc una relació estranya amb la meva edat", va escriure l’artista. "De vegades m’afegeixo mesos i de vegades crec que tinc un any menys. De vegades sento que vaig arribar ahir i d’altres m’oblido de les dècades que fa que soc aquí...".

Notícies relacionades

El silenci de la cultura israeliana

Retrat i història cultural pop d’un assassí

En el text, Rosalía va detallar la seva fascinació pel número 33, que considera carregat de simbolisme: "El número 33, número diví. El 33, la santíssima trinitat dos cops. Crist va morir a 33 anys. La columna vertebral es compon de 33 vèrtebres al néixer, l’alfabet rus conté 33 lletres, el 33 de la taula periòdica és l’arsènic i en numerologia el 33 és considerat un nombre diví perquè és la combinació de dos nombres mestres: l’11 i el 22".

Rosalía va aprofitar l’avinentesa per reflexionar sobre la vida nòmada que ha portat els últims anys: "El que tinc clar és que no m’agrada celebrar quan és obligatori (...) Fa anys que intento practicar la celebració de manera continuada". Entre les petites celebracions quotidianes, l’artista va destacar coses tan senzilles com que la seva germana rigui amb les seves bromes, que el seu nebot vulgui continuar jugant amb ella, usar una manta que no piqui o "fer un mos a un bombó i que no tingui licor dins". Malgrat no tenir ganes de celebrar l’aniversari, la cantant va confirmar que sí que bufaria les espelmes. "Semblaria que una vegada a l’any, tan sols durant els segons màgics abans de bufar, s’obre un portal on pots demanar el que sigui i t’ho concediran, i allà és quan cal aprofitar-ho i pensar ràpid i bufar fort i no dir gaires coses i somriure molt".