‘Desglaç’ brilla 20 anys després

En mig de la corrua de novetats del mercat pop, permeti’ns, lector, fer un desviament: Desglaç (2005), de Miguel Poveda, compleix 20 anys i reapareix en una cuidada edició en vinil que inclou una peça nova. És un àlbum important, el primer d’una veu del flamenc íntegrament en català, amb textos de poetes, que advoca, com el títol suggereix, per una fosa, un desglaç, de murs i prejudicis, i al seu torn, al servei d’una idea molt pura de l’art musical.

És el cinquè disc de Poveda, que venia de cantar versos en castellà, els de Rafael Alberti, a Poemas del exilio (2004). En contrast amb aquest treball, Desglaç és musicalment més divers i s’obre a un espectre més gran de colors i cadències. No és un disc de flamenc (només un tema, Jo, l’invertit de cos i d’ànima, amb text de Sebastià Alzamora, transita per un palo adscrit al gènere, la buleria), sinó d’una veu crescuda i desenvolupada en aquesta educació musical que es posa al servei d’una altra classe de repertori.

L’impuls de Morente

Per a ell, va representar un episodi de cavil·lació sobre la seva identitat: badaloní castellanoparlant, català, al cap i a la fi, va decidir afrontar aquest projecte animat per dos dels grans: Enrique Morente ("jo, si fos català, faria anys que ho hauria fet", li va dir) i Juan Habichuela. La primera empenta l’hi havia donada Lluís Cabrera, creador del Taller de Músics, quan, tres anys abans, li va proposar cantar uns versos de Verdaguer en el seu centenari.

Notícies relacionades

El silenci de la cultura israeliana

Retrat i història cultural pop d’un assassí

Més enllà de tot el simbolisme que té, Desglaç és un àlbum excel·lent en el qual un Poveda de 32 anys llegeix l’ànima de cada poema, disfrutant-lo i patint-lo, sent més cantant que cantaor, si bé fa ressonar tot el seu fons flamenc al més alt nivell. L’acompanyen Joan Albert Amargós, Juan Gómez Chicuelo, Agustí Fernández, el malaguanyat Roger Blàvia... Toquen, componen i arrangen amb ell i per a ell fins a vestir un conjunt de poemes d’autors clàssics i contemporanis: Verdaguer, sí, i Margarit, i Maria Mercè Marçal, i Enric Casasses. I un Joan Brossa d’alt voltatge polític a Final!, peça dedicada a Franco, el "podrit botxí".

Poveda va voler seleccionar textos potents, eludint determinat clixé d’una poesia catalana tova, apuntant a l’amor, a la temptació i a la desintegració de tot això en el "sopar fred" de la mort (Posseït, Gabriel Ferrater). Va convidar unes altres dues veus suculentes i diferents, Moncho i Miquel Gil; va integrar la rumba i el tango (Marcelo Mercadante al bandoneó). I en la nova edició, que inclou un text del crític musical Pere Pons, hi aflora una cançó nova, gravada aquest estiu, Si el món fos... (música seva i text de Joana Raspall), embolcallada en la magnificència de la cobla La Principal del Llobregat. Un cant per "un nou món més just i net" que per si sol justifica tornar a acostar-se a aquest àlbum prodigiós.