Antonio Orozco ressorgeix de les seves cendres: «Es van ajuntar coses difícils que no vaig triar viure i vaig petar»

«Sabia que això era més que un refredat: era el cos cridant el que jo no volia escoltar. No em vaig llevar en tot el dia perquè em feia mal tot, com si hagués corregut una marató. No feia res més que estar ajagut [...]. Creia que em moriria. Vivia amb una ansietat extrema que em mantenia en tensió. ¿Per què m’estava passant això quan ja havia decidit parar? Necessitava assegurar-me que el que imaginava, que era realment aterridor, no passaria. De vegades, la ment et porta a llocs on no voldries estar», prossegueix en la seva narració. Un text sense ornaments ni màscares en què reflexiona sobre la importància d’escoltar el cos. Altrament, si l’hagués continuat forçant, com diu, no ho hagués explicat. Acaba de complir 25 anys als escenaris, està de gira. Ha tornat.

P. ¿Avui és un altre Antonio?

R. Honestament, l’únic que ha canviat és que ara soc jo qui em controla. Abans ho feien la falta de temps i l’acumulació d’estrès. L’ordre de les meves prioritats és un altre, estic en un moment dolç. El públic m’ha donat prou espera per tornar. He après a cantar, viure i escoltar.

P. ¿Qui el va sostenir?

R. La meva família i els meus músics. Cada vegada que anava a caure, algú m’agafava. Es van ajuntar coses difícils i vaig petar. Hi ha situacions que tu no tries viure i et toquen. Aquest llibre està escrit amb el cor, ha sigut bonic explicar el que vaig experimentar. Quina sort vaig tenir que algú m’animés a fer-lo.

P. ¿Li va doldre tornar a burxar la ferida?

R. Quan això va passar, vam decidir gravar el que m’estava passant amb els mòbils. Si aconseguíem que tingués un final feliç, valdria la pena. I, si no, seria encara millor la història. Així que vaig començar un videoblog que, amb el temps, quan el vam ordenar, tenia un fil conductor. Crec que és una lectura que t’atrapa.

P. A Castelló va viure un moment desagradable quan, en plena voràgine, després de l’episodi de Múrcia, es va viralitzar un vídeo en què apareixia a punt de trencar-se. El van acusar d’estar borratxo quan, en realitat, compte, les seves forces estaven al límit. L’endemà, un mitjà nacional es va fer ressò de la gravació sense contrastar la informació. Va col·lapsar. ¿Allò va aconseguir enfosquir tants anys d’èxit?

R. ¿Saps què passa? Que, en aquest món, quan acabes una etapa bona, comences de zero. La memòria no existeix. Si el periodista que va publicar aquella peça hagués llegit les crítiques que els seus companys van fer del mateix concert, s’hauria adonat que era mentida. ¿El dany col·lateral com es valora? Això em va trencar el cap. No me n’amago. Avui em continuen preocupant moltíssimes coses. En general, soc més mesurat a l’escenari. Un mal tir de càmera pot mostrar una idea errònia de tu.

P. ¿Com va descobrir que havia de parar?

R. Al tornar de Brussel·les vaig començar a trobar-me malament. Em vaig fer proves que em van portar d’una consulta a una altra fins a trobar un diagnòstic. Tenia un problema supergran d’estrès del qual no era conscient. Aquest va ser el principi de l’aturada que va donar lloc a aquest manuscrit.

P. ¿Què va fer?

R. Parlar amb les persones amb què treballava per saber si m’ho podia permetre. El problema que tenen les persones que pateixen un trastorn d’aquestes característiques és que no poden parar, se’ls mengen les factures. Hi ha qui no sap com enfrontar-s’hi. Vaig haver de rebutjar compromisos, desfer plans. I, en comptes de viatjar, em vaig prometre escriure el millor disc de la meva vida. Ho vaig aconseguir.

P. ¿No li va fer vertigen cancel·lar 111 concerts per afrontar la seva recuperació?

R. Era una obra de teatre anomenada La canción que nunca viste. Estava acabada, actuada, dissenyada... I, des d’aleshores, guardada tal qual la vaig parir. Està esperant el moment que no va tenir. Algun dia ho farà.

P. Devia ser complicat.

R. Van ser anys sense parar. No recordo l’última vegada que me’n vaig anar de vacances, he treballat tots els estius. Fins aquest últim, que ha sigut increïble. La música em va salvar.

P. ¿Va poder compondre en aquest estat?

R. Un àlbum complet. Precisament, les cançons que el conformen parlen del temps que no es recupera. Totes les estones que no disfrutes ni t’emociones no tornaran mai. Vaig escriure 24 temes, dels quals vaig gravar 12. La resta ja tenen amos.

Notícies relacionades

L’hongarès László Krasznahorkai, mestre de l’apocalipsi, guanya el Nobel de literatura 2025

La Franz Schubert Filharmonia torna a Barcelona amb 10 concerts imprescindibles al Palau de la Música Catalana

P. ¿Què ha après d’aquest procés?

R. Més aviat ho he desaprès tot. Res estava en equilibri, ha sigut una grandíssima experiència. En aquests 25 anys, el 90% dels moments han sigut bons. Per sort, aquesta és una història amb final feliç.