La literatura torna a la distopia per alertar del ‘sorpasso’ totalitari

D’això va, entre altres coses Gliff, novel·la publicada per Raig Verd en català i Nórdica en castellà, amb què l’escriptora ha tornat a situar al centre del debat literari el paper de la literatura com a canari a la mina davant el sorpasso totalitari. Un futur de malson que reapareix de manera cíclica en faristols i parlaments i també, només faltaria, en llibreries. Normal. Com escrivia fa una dècada Ricard Ruiz Garzón a Mañana todavía, "la crisi econòmica i la desafecció política, amb la seva consegüent desconfiança cap al futur, han alimentat una mirada pessimista, i alhora admonitòria, que encaixa perfectament amb les bases del gènere". El que servia llavors, cap al 2015, també serveix en aquests temps esperonats per l’auge dels populismes i tenallats per l’amenaça cada vegada més pronunciada de la IA.

Xarlatans prèmium i furor tecnològic per confirmar que qualsevol temps futur serà, com a mínim, una mica més inquietant. Així s’explica l’èxit global de sèries com The last of us -de Black mirror no cal que ni en parlem-, l’etern retorn de clàssics com 1984, Fahrenheit 451 i El conte de la serventa o que, una vegada més, Suzanne Collins hagi tornat a escombrar a la llista dels llibres més venuts amb El matí de la sega, cinquena entrega d’Els jocs de la fam. Per tant, si és veritat que no hi ha millor antídot contra el futur distòpic que la mateixa difusió de la distopia, és un (cert) alleujament veure que almenys hi ha algú que fa la feina.

El futur és ara

"Sempre hi ha una relació entre el que s’escriu i l’època en què s’escriu, però ara crec que som més a prop que mai d’uns temps distòpics. No tot és llum i dolçor a fora", assegurava Smith en una de les poquíssimes entrevistes que ha concedit després de la publicació de Gliff. "Ens enfrontem a grans preguntes sobre què passarà al món, i la distopia existeix precisament per a aquestes preguntes, però en realitat tot té a veure amb el present –explicava–. Potser no estem a punt per a un futur pròxim tan fosc", afegeix l’editora catalana de Smith, Laura Huerga, en una inquietant nota que acompanya els exemplars promocionals de Gliff.

La mateixa incertesa de la qual sorgeix la novel·la de Smith, una mena de revers (encara) més tenebrós d’Un món feliç, és la que explica la inesperada i sorprenent tornada a la vida de Jo, que no he conegut els homes, distopia postapocalíptica sobre l’amistat femenina i l’aïllament que l’escriptora belga Jacqueline Harpman va publicar el 1995. Una inquietant història de tancament i patiment en què l’única noció del món que comparteixen 40 dones capturades en un soterrani des de ni se sap quan es basa en frases i comentaris de les mateixes recluses.

Evangelització ‘influencer’

Publicat just 10 anys després d’El conte de la serventa, novel·la amb què la comparen tot sovint, Jo, que no he conegut els homes deu la bona fortuna al treball evangelitzador d’influencers de categoria –primer Annie Ernaux, més tard Dua Lipa– i a una d’aquelles estranyes caramboles que de tant en tant passen en el món editorial. "Últimament, la generació més jove de lectors ha començat a fer proselitisme sobre el llibre a TikTok; una reedició va vendre 100.000 exemplars només als EUA el 2024. És un gir inesperat per a una obra literària traduïda relativament desconeguda. I, tanmateix, no em sorprèn. Al cap i a la fi, és un llibre sobre trobar-se a un mateix a la fi del món", explica l’escriptora Carmen Maria Machado en el pròleg d’una nova edició en anglès.

Notícies relacionades

L’OBC i el seu clamor per la pau

Gary Oldman, actor: "Moltes vegades, les sèries superen el que es veu en el cinema"

A Espanya, Alianza va reeditar el llibre a començament de mes, a Anglaterra ja hi ha qui parla d’"El conte de la serventa de la Generació Z", però va ser als EUA on va tenir lloc el big bang: després d’un tímid rescat editorial a finals de la dècada passada, les eleccions del 2024 i la victòria de Trump van disparar-ne la popularitat. Va passar una cosa semblant amb El conte de la serventa, 1984 i Sobre la tirania, però el cas d’Harpman encara és més insòlit pel fet que era un llibre poc o gens conegut, publicat originalment en francès i en què l’autora expurgava una història familiar marcada pel nazisme i la fugida al Marroc durant la guerra.

El passat, una vegada més, com a mirall del futur i títols recents com Te siguen, de Belén Gopegui, o Los que oyen, de Jordan Tannahill, per esmentar-ne només un parell, que confirmen que gairebé tot el que pot anar malament anirà més malament.