Nach, raper: "L’algoritme i jo no estem fets l’un per a l’altre"

En el procés de pèrdua i recerca d’un mateix, ¿hi va haver dolor? ¿Moments dolents?

Sí. Sovint la meva identitat com a persona estava connectada amb la meva identitat com a artista, amb la repercussió i l’amor que rebia per això. Quan va començar a desaparèixer em vaig sentir perdut i sol. Supleixes la solitud amb amistats i família, però també tenia una decepció amb el món que vaig absorbir pel broc gros. Veia com estem hipnotitzats per la pantalleta del mòbil, com tot és un negoci i som màquines de fer calés. Hi va haver moments que no volia sortir de casa ni socialitzar, no sentia espurna ni alegria, i això va afectar la meva manera de crear. Em vaig tancar en mi mateix i va ser un error.

¿Es va arribar a sentir vostè passat de moda?

Una mica. Tot es movia en xarxes i, si no interactuaves contínuament, eres mort. No em venia de gust; no soc així. A més, havia perdut pes i molta gent no em reconeixia. Em vaig dir: "¿què passa aquí?» Vaig necessitar sortir un temps de la música, relacionar-me amb gent aliena a aquest món i veure les coses en perspectiva. Llavors em vaig demanar: "Si faig un disc, ¿com vull que sigui? ¿Què em motiva de debò?». I va començar el procés.

Deia en una cançó antiga: "Vinc d’un lloc on deien que triomfar és impossible». ¿D’on ve Nach?

Vinc d’una família de vuit germans, soc un boomer 100% [rialles]. Els pares van néixer just abans de la Guerra Civil; van viure la dictadura, la transició... Cap generació ha viscut tants canvis. Per això els admiro. El pare tenia un sentit molt pràctic de la vida i a casa ningú va ser artista. Però vaig descobrir una cosa molt potent i nova: el hip-hop. Gent autèntica que molava. I així va sorgir la necessitat de fer art. El meu entorn deia: "Això no et portarà enlloc. Estudia una carrera i segueix el camí de tothom». D’allà allò de "triomfar és impossible»: en una ciutat de províncies, amb aquest nucli familiar, la teva vida "havia» d’anar per un altre lloc. I jo em vaig rebel·lar de manera natural. Vaig continuar estudiant, però la música va anar ocupant més temps. Sense pla: quedàvem, gravàvem... Un dia ens truca un estudi, un segell petit vol una cançó, després un disc, després un segell més gran... I acabes en la indústria quan saps que, quan cantes, desafines. Però té sentit que hi siguis. Després va arribar el moment de decidir: feina estàndard o música. I acollonit, vaig dir: música.

¿Va ser difícil trobar el seu propi so i el seu lloc en la indústria?

Va aparèixer relativament aviat. M’agradaven els discos que passaven del hardcore al melòdic, amb storytelling: els escoltava i se m’estarrufava la pell. També m’atreia el rotllo Wu-Tang, més cru. Recordo escoltar una cançó de Lenny Kravitz amb sample d’un piano a l’inici. Li vaig dir al col·lega: "Aquest piano em flipa; posem-hi baix i percussió». En va néixer Basado en hechos reales, la meva primera cançó editada [quan encara es feia anomenar Nach Scratch]. Em vaig adonar que aquest era el rap que volia: històries de vida, sensibilitat, explicar coses més trencades. M’arribava més això que bellugar el coll i prou. I vaig ocupar un espai poc explorat aquí, amb crítica al sistema però parlant també de la vulnerabilitat.

¿Troba a faltar res de l’escena del rap a Espanya els 90/2000? ¿Ha canviat gaire?

Trobo a faltar demanar un disc que trigava un mes a arribar i passar-te tres dies escoltant-lo. Trobo a faltar quan tot era menys negoci. Viatjaves, dormies a cases de gent del rap, t’agermanaves perquè érem pocs i la societat no ens entenia. Recordo agafar un autobús de l’Hèrcules [l’equip de futbol d’Alacant] perquè anaven a jugar a Sevilla i així ens sortia el viatge per 100 pessetes per veure els col·legues d’allà. Dormíem en parcs... Per a mi això era hip-hop i camaraderia. Avui es parla de likes, repercussió, xifres.

Es defineix com a "artesà de la paraula» i és poeta amb obra publicada. ¿Com treballa les lletres?

Quan se m’acut una idea, escric molt al bloc de notes: reflexions, materials sense rima... Arribo a l’estudi amb aquesta matèria primera i no he de pensar-ho tot de cop. Busco la instrumental adequada, els tempos... En aquest disc he gravat de vuit barres a vuit barres. Rapejava una mica amb terminacions que es repetien en la matèria primera, tot i que no tingués gaire sentit, i després adaptava la lletra. Per a mi treballar així, amb moltes notes prèvies, és pràctic per no perdre temps.

Diu en la biografia de la seva web: "Més que fans, busco militants; més que entretenir, inspirar». ¿És important dir alguna cosa amb la música?

Jo crec en l’art útil. Em fascina més una cançó que em remou per dins que no una per ballar, tot i que totes dues serveixin. La meva música potser no arriba a tantíssima gent, però a la que arriba ens crea una connexió molt bèstia. No tinc fans que criden, sinó persones que s’acosten amb educació, m’expliquen la seva vida i m’abracen. Per això parlo de militants d’una filosofia. Avui hi ha qui maqueta moltes tornades i el que funciona en xarxes és el que desenvolupen. No comparteixo fer art així; no té res a veure amb mi.

Les plataformes envien: hi ha qui escriu amb l’algoritme al cap.

No sé ni com funciona aquesta moguda, però l’algoritme i jo no estem fets l’un per a l’altre. En les meves cançons intento fer un principi, un desenvolupament i un final. Potser massa informació per a l’algoritme. Intentar adaptar-m’hi seria un error. Algú em va parlar de fer cançons de minut i mig. Vaig dir: en minut i mig no puc explicar el que vull. Si la gent es desconcentra, em sap greu, però no ho puc fer.

¿Què és el que ha volgut explicar en aquest disc?

Resumeix discussions amb mi mateix, moments que vaig deixar de sentir-me artista, que vaig pensar que em feia gran. Cançons com Me echo de menos en parlen. També com he intentat viure l’amor i l’afecte amb tanta intensitat que de vegades s’acabava ràpid. De compartir amb la meva gent i valorar els qui em diuen la veritat. De la meva relació amb Alacant, que adoro i de vegades em satura. També m’he divertit molt fent-ho, i he investigat en llocs nous.

Notícies relacionades

El rei del ramen s’instal·la a Barcelona i obre Ippudo

Neix la Fundació Rosalía a l’Hospitalet

Entre les col·laboracions hi ha rapers joves llatinoamericans com Trueno, Eladio Carrión o Akapellah, altres d’espanyols i pròxims per estil o generació com SFDK o AMBKOR, i també gent del pop com Alice Wonder i Manuel Carrasco. ¿Com tria i treballa aquestes col·labos?

Me’ls vaig anar trobant pel camí. A Trueno el coneixia menys, però arran d’escoltar-lo molt i pel seu pare [el raper MC Peligro], va sorgir la idea. Volia unir generacions, estils i artistes amb qui no havia col·laborat mai i veure què passava. Amb Manuel Carrasco coincidia a l’estudi de Pablo Cebrián a Madrid. Unir els nostres mons va ser un repte i estic orgullós del resultat. Respecte al mètode, a Manuel li vaig passar una tornada, ho va provar i després en va fer una altra versió, que és la que es va quedar. A Eladio li vaig enviar una idea de lletra. Nanpa Básico ho va fer tot ell. Amb Alice Wonder, es va posar a improvisar a l’estudi i va sortir aquesta melodia tan bonica. Jo sempre tinc una guia per al cas que no estiguin inspirats; si no, tiren per la seva banda.