Un Sabina amb magnetisme, melancolia i calor popular en el seu comiat a Barcelona

Les cançons no s’escriuen pensant en l’última vegada que s’interpretaran en públic, però així es van trobar les de Sabina ahir al vespre al Palau Sant Jordi, embolcallades en una aura de fosa i recapitulació, allà on la tonada es fon amb la càrrega de records de cada receptor. Audiència més aviat madura, és clar, que va acudir per potser tancar una porta del seu historial íntim en un concert, el d’aquesta gira de comiat Hola y adios, en què va ressonar la memòria sentimental d’una era, amb malenconia i una mica de celebració pel que s’ha viscut.

Comencem tard, 20 minuts, retard atribuït a megafonia al "col·lapse circulatori" causat per la manifestació pro Flotilla de Gaza. La seva cançó de l’any passat, Un último vals, va posar el pòrtic, però enllaunada i amb el seu videoclip, si bé el concert el va obrir un material modern, del 2017, com si volgués deixar les coses clares per començar: "Em dol més la mort d’un amic que la que a mi em ronda", va cantar Sabina (bombí blanc, tamboret) a Lágrimas de mármol i a Lo niego toda va dispensar la seva esmena al personatge que els altres han, hem, vist en ell.

El pas del temps, els principis i, a partir d’allà, el retrovisor amb vista al principi, o gairebé, en rescats com Calle Melancolía, de 1980. "La segona o tercera cançó que vaig escriure". Va recordar l’influx de la Nova Cançó quan aprenia guitarra, esmentant L’home del carrer, de Pi de la Serra, Homenatge a Teresa, d’Ovidi Montllor, i "les meravelloses" Paraules d’amor, "del Noi del Poble Sec", figura present (i aplaudida) a la platea.

Veus a dalt i a baix

El recorregut de cançons ens va recordar que el cànon sabinià sempre va ser obert i mestís, per expressar caràcter més enllà del gènere, amb cadències de son cubà a Y ahora..., rumba canalla a 19 días y 500 noches i un xic de rock’n’roll: el més abassegador va ser el de Pacto de caballeros, cantat per Jaime Asúa (ex-Alarma!!!). Sí, Sabina va aguantar el tipus amb la seva mala veu de ferro, el desgast raspós de la qual dona en realitat més vida i veritat a certes estrofes, però a mig recital es va donar un respir, i també va cedir el micro a una impecable Mara Barros a Camas vacías (que es va superar, si pot ser, en la copla Y sin embargo te quiero).

Les veus cantants ja s’observaven també a baix de l’escenari i a les grades del Sant Jordi. "M’encantaria que m’ajudéssiu a cantar les tornades", va animar, i va ser correspost encara més visiblement a ¿Quién me ha robado el mes de abril? i Por el bulevard de los sueños rotos. Tensió admirativa, i el temps suspès, a Una canción para la Magdalena, acompanyada pel piano d’Antonio García de Diego. I uns solemnes Peces de ciudad, que Sabina va començar amb poc suport instrumental i la seva veu de grava a la intempèrie.

El carrusel dels últims cops ja va ser implacable a l’hora de reviure la parella de tonades ranxeres Noches de boda / Y nos dieron las diez. Cant compartit i gestos molt sentits entre el públic, com si lligués en curt les cançons, en resistència davant el comiat. Per a Sabina també ho era. "Si ens deixeu cantar-les, queden només dues cançons, gràcies", va apuntar, i va entonar Contigo i Princesa. Però va dir el concert d’ahir era l’hola, i el de demà, l’adeu.

Notícies relacionades

Clipper’s torna a guanyar el concurs del festival de Pedralbes

Debut esperançador

Joaquín Sabina

Palau Sant Jordi 2/10/2025