Sabina, l’hora de l’últim vals al Sant Jordi del cantautor cràpula

Un itinerari que va començar al gener a ultramar, allà on el cantant té tant o més públic que a Espanya. Sabina, de 76 anys, ha rondinat alguna vegada sobre el fet que aquí no s’ha parlat gaire dels seus triomfs d’allà (en comparació amb els del seu col·lega Serrat) i, certament, els números impacten: van ser sis nits a l’Auditori Nacional de Ciutat de Mèxic (a 10.000 assistents per tanda) i deu més al Movistar Arena de Buenos Aires (a multiplicar per 15.000).

Són paràmetres d’estrella pop per a un compositor a qui la fama va arribar una mica tard: mentre Serrat ja era un ídol amb 24 anys, Sabina no va assolir un estatus semblant fins als 38, quan l’àlbum Hotel, dulce hotel (1987) va oficialitzar el seu tarannà de rondallaire d’històries de la vida bohèmia, invocant des de la cançó titular la soledat del poeta correcamins i capturant el gran públic amb tonades com Así estoy yo sin ti.

Cançons de 13 àlbums

Va ser en aquella gira quan va oferir el seu "primer concert important" a Barcelona (així ho declararia amb els anys), a la Monumental, la nit de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor. En endavant, a partir de 1992, tendiria a assentar-se al Sant Jordi, on, tot sol o al costat del seu amic el Nano, ha arribat a actuar fins a 18 vegades.

Així com en la gira anterior, anomenada Contra todo pronóstico, es veia a venir el crepuscle en una selecció de cançons tocada per les pèrdues i pel pas del temps, en aquest Hola y adiós hi ha menys fil narratiu i prioritza la pura antologia, amb 13 àlbums esmentats durant el seu recorregut de cada nit per 20 o 21 peces. El resum dràstic d’un artista que, assegura, no es va veure mai omplint grans recintes, perquè el seu somni era cantar les cançons en bars com La Mandrágora. Aquí hi va gravar l’any 1981 el seu disc amb Javier Krahe i Alberto Pérez, amb temes com Pongamos que hablo de Madrid, que més endavant popularitzaria Antonio Flores. D’aquells anys només rescata una peça en aquesta gira, Calle Melancolía, el retrat d’un Madrid desolador, on "las chimeneas vierten su vómito de humo".

Aliè al món de la movida, Sabina sí que va formar part del cabdell de cantautors que s’arremolinaven, en uns temps que van ser hostils per al gènere, als locals del barri madrileny de Malasaña.

Va arribar a ser soci (breument) d’un d’ells, Elígeme, local de mítica memòria que va obrir el 1985 i que acollia els bards de la contrada, com Javier Krahe, Luis Eduardo Aute, Luis Pastor, Suburbano i Jaume Sisa en la seva fase de Ricardo Solfa. Sabina, però, tenia el seu propi rumb. Filtrava l’excitació del rock-and-roll i el seduïa la idea del concert festa, de plaça major de poble, influït per l’estil de l’Orquestra Mondragón, tal com observava el ja desaparegut trobador aragonès Joaquín Carbonell en la recomanable biografia Pongamos que hablo de Joaquín.

Enrenous polítics

L’àlbum més esmentat en aquesta última gira, però, és 19 días y 500 noches (1999), el disc en què Alejo Stivel li va capturar la veu sense maquillatges, castigada per la vida tant com les seves cançons, i li va modular la sonoritat, el clixé pop-rock. Al mateix temps, l’espectre estilístic recollia l’influx de la rumba, la ranxera, la picada d’ullet al tango. Va tenir una mica de correctiu a l’estil Rick Rubin amb Johnny Cash, cinc anys abans: un Sabina més pròxim a l’oïda, amb més cruesa i textures orgàniques, cosa que va consolidar-lo com a trobador popular i va donar presència al seu perfil de cràpula. Va ser llavors quan va canviar de mànager: de Paco Lucena a José Emilio Navarro Berry, el de Serrat.

Notícies relacionades

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

Compositor obsessivament minuciós, que dona un disc per acabat només quan no li queda cap altre remei, a Sabina no li ha tremolat el pols a l’hora d’avortar els plans de la indústria: la gira transatlàntica amb Fito Páez, que es va carregar de sobte per desavinences amb l’argentí; el pla d’integrar-lo a la caravana d’El gusto es nuestro, amb Serrat i Víctor i Ana, una plaça que va acabar ocupant Miguel Ríos. Com a figura pública, sovint ha sigut notícia per aspectes extramusicals, des de les seves malalties i inseguretats (infart cerebral isquèmic, problemes digestius, caigudes, depressió, pànic escènic) fins a la seva evolució política.

I no cal parlar de l’enrenou, bastant intens a Catalunya, de cedir la seva lletra de l’himne d’Espanya a Ciutadans en la campanya del 2012, i de la seva confessió de sentir-se menys d’esquerres amb els anys, en vista del "fracàs ferotge" del comunisme. Soroll de fons que s’allunya en aquesta hora del comiat escènic, en un temps en què la generació troncal dels cantautors tendeix a desintegrar-se: ho van deixar Llach, Raimon i Serrat, i ens van deixar Chavela, Aute, Krahe, Milanés i, dimarts, Pablo Guerrero. Ara bé, després de publicar tres cançons aïllades des del 2022 (la més pròxima és Un último vals), Sabina diu un àlbum, un punt final, encara està en camí, i li haurem de fer cas.