La crisi de la vivenda, el drama de tota una generació, puja als escenaris amb ‘Llogatera’

Júlia Truyol protagonitza aquest muntatge unipersonal on interpreta diferents personatges. L’actriu de La Calòrica no va necessitar investigar gaire per entendre la protagonista. Havia experimentat una cosa semblant en carn i ossos. ‘Llogatera’ és una obra autoficcional. El seu premiat autor, Paco Gámez (Úbeda, Jaén, 1982) va haver d’abandonar la seva llar a Madrid. ‘Llogatera’ és una adaptació a la realitat barcelonina, al català i una protagonista femenina dirigida per Rubén de Eguía.

«Aquest tema ens toca a tots de prop o perquè o ho hem viscut en carn pròpia o ho hem vist al nostre voltant. ¿Fins on arribarem», es pregunta l’actriu. «Poc es parla d’aquest tema. Ho hauríem de posar al centre perquè tots estem travessats per ell. Cal crear debat i espero que obres com aquesta hi contribueixin», afegeix Truyol, que va rebre molts aplaudiments en l’estrena del seu primer monòleg. Dies després, aquest divendres, la funció es va acompanyar d’un col·loqui posterior amb el Sindicat de Llogateres. «L’obra reflecteix fidelment la problemàtica actual», va indicar Enric Aragonès, portaveu de l’organització.

Com la vida mateixa

Truyol, com l’autor del text, va haver de deixar el pis on vivia malgrat pagar puntualment tots els rebuts. «Quan començàvem a sortir de la pandèmia se’m va acabar el contracte i em van treure sense pròrroga ni res perquè el fill del propietari el necessitava. En el meu cas, sí que vaig poder parlar amb el rendista. En aquell moment jo no podia pagar res, no trobava res i vaig passar un any i mig llogant habitacions i vivint en cases d’amics, canviant d’un lloc a l’altre». Molta gent al seu voltant que està en la mateixa situació avui. «És un luxe viure sol, tenir la teva pròpia llar i no ho hauria de ser». I afegeix: «Ja no pots tenir privacitat enlloc». I tot i que la fórmula del ‘coliving’ s’estén, li sembla un robatori «perquè el metre quadrat està pels núvols».

Gámez va escriure ‘Inquilino’ el 2017 després de ser expulsat de Chamberí on el seu petit habitacle va passar a valer de cop un 75% més segons el propietari. «Ara mateix la llei diu que això no es pot fer però han sortit moltes martingales. La situació no ha millorat gens tot i que sigui cada vegada més restrictiva per al rendista».

Escrit des de l’amargor, aquest text li ha donat moltes alegries. Amb aquesta obra va guanyar el premi Calderón de la Barca. El Centro Dramático va muntar el text a Madrid que ell mateix va interpretar. I després s’ha traduït a molts idiomes i estrenat a l’estranger. «‘Inquilino’ m’ha obert un món’, admet. Sap que desperta interès per l’auge de la gentrificació i especulació urbanística a tot arreu. «En el seu moment va ser una obra pionera. Quan vaig escriure l’obra no sabia si el tema interessaria o era banal perquè llavors només es parlava dels desnonaments dels bancs», recorda Gámez, que va ser finalista als Max per aquesta obra i també per ‘Katana’.

Gámez ha disfrutat amb l’adaptació al català i a la realitat barcelonina, i per primera vegada amb una dona com a protagonista. «Va ser idea del Rubén. Mai s’havia fet així. Només de dir-lo una dona el discurs i la perspectiva de les coses canvia».

Drama generacional

Per a Gámez, ‘Llogatera’ reflecteix el drama de tota una generació. «El lloguer és una barbaritat però la situació social generacional, també. La generació de la Democràcia que va veure l’Expo i Barcelona’92 ha arribat a la maduresa i no té res». Recorda que molts que com ell es creien de classe mitjana s’han vist al caire del precipici. «Hi ha molta gent que no pot viure de la seva feina, pagar una casa o tenir una família. La meva generació i part de la que em precedeix i de la que ve després som nens eterns que estem depenent, al final, de l’ajuda externa».

El teatre es nodreix de tot el que passa en la nostra societat. No és la primera vegada que el tema de la vivenda puja a escena però sí d’una manera tan clara, directa i contundent. La companyia Generació de merda, nom del seu primer espectacle on el tema apareixia al costat de molts més, prepara actualment l’estrena de ‘Busco pis!, un musical en lloguer temporal’. Aquesta nova obra de Xavi Morató (guionista a ‘El Jueves’) i Gerard Sesé (polifacètic presentador, politòleg, músic i compositor) parodia amb humor àcid la brutal especulació immobiliària a Barcelona.

L’aplaudit ‘Gentry, ciutat en venda’, de Mos Maiorum, una interessant proposta de teatre document sobre la crisi immobiliària i turística de Barcelona, va ser premi Adrià Gual 2017.

Un altre aclamat muntatge, ‘L’imperatiu categòric’, amb el qual Victoria Szpunberg ha obtingut recentment el Premio Nacional de Literatura Dramática, també parla de la dificultat per trobar un pis digne a Barcelona per a la seva protagonista, una professora de filosofia que s’acosta als 50. La seva autora el va escriure arran d’haver de canviar de barri a Barcelona a causa de la pujada sideral del lloguer que feia anys que paga religiosament. I ‘Expulsió’, un text de Pau Miró, va exposar la seva visió d’una Barcelona «cada vegada més pensada per a gent d’alt poder adquisitiu» que es desentén de la resta.

Notícies relacionades

Els teatres de Barcelona consoliden el seu idil·li amb el públic amb un altre rècord: 3.133.494 espectadors

Vuit negocis inspiradors

També en altres ciutats espanyoles la crisi de la vivenda ha donat lloc a diferents creacions. Juan Carlos Rubio va muntar la comèdia ‘100 m²’ el 2007, reconvertida en ‘El inconveniente ’ el 2022, una nova versió actualitzada que s’inspira en aquesta modalitat de compra de vivenda amb llogater a dins.

El teatre és un reflex de la vida. Si res canvia, veurem més obres sobre el tema de la vivenda en el futur.