Models no convencionals

Hi ha un film del director francès Emmanuel Mouret en què el títol captura l’essència de la seva filmografia i que també seria perfecte per a aquest de la cineasta Carine Tardieu: Las cosas que decimos, las cosas que hacemos (2020). Sobre aquesta contradicció tan humana, que a vegades ens condueix a fer i dir les coses en sentits oposats, s’alça Los lazos que nos unen, estrenada a la Secció Oficial del festival de Venècia l’any passat.

Notícies relacionades

Alta política, alta costura

Alejandro Sanz actuarà a l’RCDE Stadium el juny que ve

Valeria Bruni Tedeschi encarna la protagonista, una dona soltera, encarregada d’una llibreria feminista, amb una visió de la maternitat i la família que trontolla a l’entrar en la seva vida un veí vidu (Pio Marmaï) amb dos fills petits. Potser per la seva base literària, una novel·la de la francesa Alice Ferney, Los lazos que nos unen és una mica dispersa perquè obre massa fronts: es desenfoca quan s’allunya de la trama principal per perfilar els secundaris, però creix quan se centra en la relació entre la protagonista i el veí.

Tardieu planteja essencialment dos temes: la família i la maternitat no convencionals. Els explora amb intel·ligència, delicadesa, humor i una emoció ajustada, reflectint aquesta naturalesa contradictòria que ens fa voler i fer coses diferents. Per aconseguir-ho es val d’una escriptura molt fina, unes interpretacions plenes de veritat i una direcció que flueix amb naturalitat i elegància.