Leticia Dolera: "La sexualitat té una part meravellosa de comunicació"

Aquesta pregunta sol ser complicada, però ¿com va començar tot?

Tot va partir d’una conversa amb [el productor] Oriol Maymó a la sala de muntatge de Vida perfecta, fa ara set anys. Havíem sentit d’un cas d’agressió sexual entre menors; un cas que, com el de la sèrie, estava al terreny dels grisos. I als dos ens havia sorprès com havien reaccionat els adults: replegant-se i defensant el que era seu, en lloc d’obrir-se a reflexionar i a reconèixer conjuntament que aquests nens podrien haver creat una situació que va fer patir una nena. No vaig deixar de pensar en aquesta conversa. També des del punt de vista de xavals que estan explorant, provant els seus límits... ¿Són capaços d’entendre on acaba el joc i l’exploració i on comença l’abús? Mentre em vaig documentar per a aquesta sèrie, vaig entendre que sí que són capaços d’entendre-ho. El que cal fer és explicar-los-ho.

D’altra banda, hi ha el marc de la cultura castellera. ¿D’on li ve aquest interès?

Tenia clar que volia emmarcar la història en la cultura popular. Volia mostrar, en l’aspecte metafòric, la convivència entre tradició i progrés. Al començar a investigar tradicions catalanes, vaig anar a parar a la imatge del castell. I em vaig adonar que era perfecte per a una sèrie en la qual es parla de l’íntim, però també del col·lectiu i del poder de la col·lectivitat. En un castell, la pinya és la base, que seria com els valors ètics que ha de construir una societat. El tronc es basa també en la confiança; consisteix a pujar uns sobre d’altres. Els més joves són els que han de pujar per les espatlles de tots els adults per aconseguir arribar a dalt. Visualment i en l’àmbit filosòfic, aquesta imatge encloïa part de l’ànima de la sèrie.

En un moment en què tot ens empeny a l’individualisme, la pràctica dels castells té alguna cosa gairebé de contracultural.

És un lloc de resistència. Els castellers no fan això per diners, no cobren. Ho fan al sortir de treballar. Es comprometen en un moment en què el compromís sembla no tenir valor. No havia pensat en això de contracultural, però em sembla una bona accepció per parlar dels castells. En temps d’individualisme, són gairebé revolucionaris.

Crida l’atenció que no hagin sigut més explotats a la pantalla... Se m’acut el videoclip de Sirens, de Travis Scott, però poc més.

Estaven també a La teta y la luna, de Bigas Luna, i de fet, Biel Duran [el cap de colla a la sèrie] hi feia d’enxaneta.

Com a Vida perfecta, segueix explorant qüestions de sexualitat, un tema que rares vegades s’aborda en profunditat en les sèries, tot i que sigui un format ideal per explorar la seva complexitat.

El fil connector és que em faig preguntes. Preguntes que tenen a veure amb el fet d’habitar el món. I, per tant, tenen a veure amb la relació amb una mateixa i amb els altres. Això passa per les relacions familiars, però també per la sexualitat. La sèrie parla, efectivament, de sexualitat, de consentiment o de masculinitat, però també de la família i del poder del col·lectiu.

¿Com es treballa amb actors tan joves i tractant temes tan delicats?

La conversa va ser molt enriquidora. Em vaig adonar com d’important és per als xavals tenir adults de referència que no siguin els seus pares. Amb la teva mare o el teu pare no parlaries de segons quins temes per vergonya. Va estar amb nosaltres una noia que treballa a la Fundació Vicki Bernadet en prevenció d’abusos sexuals en la infància. Els vam parlar de consentiment, de poder... I després del que passa a la sèrie, de la trama, de com la sexualitat és una cosa íntima i és una cosa vulnerable, un terreny d’autoconeixement i de coneixement de l’altre. Que pot ser que en la pornografia que puguin haver vist no es mostri així, però que la sexualitat té un costat meravellós lligat a la comunicació.

Tinc curiositat per saber què opina d’Adolescencia, sèrie amb la qual Pubertat comparteix preocupacions, entre elles la mascleesfera, el telèfon mòbil com a accelerador del final de la innocència...

Crec que neix també d’una inquietud social del moment. Crec que tots som conscients que hi ha una cosa que no estem fent bé i ens fa por. Adolescencia és més desesperançadora, sigui com sigui. T’enfonsa en la misèria. És més dura i més aspra, i això està bé, és la intenció dels creadors i aconsegueixen generar un impacte. Pubertat viatja més per la tendresa. No aborda un cas tan fort, sense voler treure pes al que passa a la sèrie.

Adolescencia es va acabar utilitzant en escoles del Regne Unit per ensenyar sobre la masculinitat tòxica. ¿Li agradaria que la seva sèrie també es comentés a les escoles?

A mi m’encantaria. A més, intencionadament, no es mostra cap escena d’agressió. No es desprotegeix els nois. I tot i que tracto una cosa dura, intento no perdre una mirada de tendresa cap als personatges. Crec que és una sèrie que es pot veure perfectament amb xavals de l’edat dels protagonistes, de tretze i catorze. Perquè creure que els xavals d’aquesta edat no saben el que és un trio, o el que és una mamada... Potser no ho saben des de la mirada complexa, però sí des de la mirada superficial.

Amb la seva manera lenta, pausada, de dosificar la informació, sembla voler enfrontar l’espectador als seus propis prejudicis. A fer-se preguntes tota l’estona, però no només sobre la sèrie, sinó també sobre si mateix. ¿És així?

M’interessa la ficció que no t’està dient tota l’estona el que has de pensar, sinó que et planteja qüestions morals i et posa davant elles d’una manera emocional i et remou per dins. Això és el que intento. Em sortirà millor o pitjor, de vegades, però és el tipus de ficció que a mi m’agrada, la que em pren com una espectadora desperta; que no s’ha assegut davant del televisor per no pensar.

¿Com va decidir l’estil visual de la sèrie? Aquesta càmera tan enganxada als personatges i a les seves ansietats m’ha portat al cap de vegades The Bear.

The Bear era una referència, però sense la cosa frenètica. Juntament amb el director de fotografia Marc Gómez del Moral, vam buscar un estil de càmera que permetés rodar ràpid i treure el millor dels actors. Calia treure’ls partit perquè aquesta sèrie va de persones. I a mi m’agrada tenir temps per poder fer preses, i explorar, i no posar mai un pla per sobre dels actors. No em surt així.

Notícies relacionades

Mor Claudia Cardinale, gran mite del cine italià

El Petit Liceu, 25 anys d’òpera per a nens

Donada la varietat de perspectives de la sèrie, el muntatge devia resultar laboriós. ¿Quant temps els va portar?

El temps no el sé, però la bogeria mental sí [riu]. Afortunadament, tenia amb mi David Gallart i Martí Roca, que ja van muntar Vida perfecta i que sempre treballen des de l’emoció. Per a ells l’important també és la història. Això em dona tranquil·litat a l’hora de rodar. A la sala de muntatge aprens molt com a directora i també com a guionista, perquè, al cap i a la fi, el que fas és reescriure.