The Divine Comedy es fa més pop

Després de compondre set cançons per a la banda sonora de Wonka (2023), Neil Hannon es va engrescar: nous estímuls musicals i diners frescos que li permetrien fer servir el mateix (i car) estudi on es va gravar l’score, el d’Abbey Road, per al seu projecte següent.

N’és el fruit aquest Rainy Sunday afternoon, un àlbum que porta The Divine Comedy en la seva versió més clàssica i acadèmica, sobretot si el comparem amb la juganera inventiva i el ball de sintetitzadors de la seva entrega anterior, Office politics (2019).

Potser commemorar amb una llarga gira el 30è aniversari de The Divine Comedy va posar Hannon cara a cara amb la seva essència com a artista i això ha influït en l’aspecte formal d’aquestes cançons, que es podria alinear en algun lloc no gaire allunyat d’obres com ara A short album about love (1997) o Absent friends (2004). El piano, la guitarra acústica i els arranjaments de corda l’acompanyen amb exquisidesa en un repertori que no deixa de ser pop i que reflecteix la seva capacitat per escriure textos amb ànima a partir d’un ventall infinit de temàtiques: a la primera peça, Achilles, apunta al soldat inquiet per la proximitat de la batalla, punt de partida d’una sèrie d’interrogants sobre la mort.

El pas del temps i la dama de la dalla es deixen entreveure en altres cançons. Tenim The last time I saw the old man, sobre el seu pare i el seu Alzheimer, amb un ambient i uns arranjaments tendents a la solemnitat, que connecten amb l’Scott Walker dels seus primers discos en solitari. I The man who turned into a chair, un must sobre l’envelliment, en què un graciós cor femení dona la rèplica al tipus que estableixi que s’està convertint en una figura estàtica, un moble.

Aquí no hi ha tant d’humor com a Office politics, però s’hi cola la pinzellada irònica (i política) a Mar-a-Lago by the sea, on, sobre una capa d’easy listening, Hannon parodia els luxes de la residència de Donald Trump: "Aquests banys daurats on vaig pixar / tota aquesta ostentosa riquesa, / els retrats meus a les parets, /quan era jove i lliure".

Missatge amorós

Hannon té una gràcia especial en la seva manera de tocar temes molt seriosos d’una manera adorable, sense caure en la presumptuositat. S’aprecia en la cançó titular, mig temps amb punt de fanfàrria, sorgit d’una discussió conjugal en una tarda plujosa de diumenge, i més encara, a Invisible thread, que tanca l’àlbum amb un missatge amorós sobre el fil que l’uneix a la seva filla (la jove de vint anys Willow, que s’afegeix als cors) i la barreja de dolor i il·lusió que li causa que deixi el niu, i que voli lliure, i que la vida continuï, amb la seva màgia, la seva tragèdia i una bonica melodia en bucle. Per això, malgrat el gruix d’algunes temàtiques, Rainy Sunday afternoon no és un àlbum ombrívol, ni crepuscular, sinó pur The Divine Comedy en la seva serena esplendor.

The Divine Comedy

‘Rainy Sunday afternoon’

Notícies relacionades

Angelina Jolie: "M’estimo el meu país, però no el reconec"

Iron Maiden i el xoc dels festivals de metal

PIAS Iberoamèrica

Pop