Angelina Jolie: "M’estimo el meu país, però no el reconec"

Angelina Jolie manté una relació inquietantment estreta amb el càncer. Tant la seva mare com la seva àvia i la seva besàvia maternes van morir de manera prematura a causa de tumors mamaris o ovàrics, i fa ja temps l’actriu es va sotmetre a una mastectomia primer i a una ooforectomia després per prevenir el desenvolupament de la malaltia. I aquesta experiència personal és part del que inspira Couture, la pel·lícula que va presentar ahir a concurs a Sant Sebastià. "Fer-la ha sigut reparador", va dir durant la seva fugaç visita al certamen, en una roda de premsa en la qual també va oferir un contundent diagnòstic sobre l’actualitat als Estats Units: "M’estimo el meu país, però no el reconec". En qualsevol cas, tot i que és indiscutible l’empatia que genera veure Jolie en pantalla escenificant situacions difícils similars a d’altres a les quals ella mateixa s’ha enfrontat, resulta lamentable que la pel·lícula amb la qual ho fa sigui tan vaga i simple, un relat ambientat en l’univers de l’alta costura, però tan prescindible com la roba comprada al pes.

En realitat, Couture no explica una història, sinó tres: la d’una cineasta especialitzada en pel·lícules de terror (Jolie) que, després de ser contractada per una casa de moda francesa –imitació de Chanel– per rodar un curtmetratge sobre una vampira que es projectarà en la Setmana de la Moda de París, descobreix que té un càncer de mama; la d’una jove sudanesa que ha interromput els seus estudis de farmàcia per fer carrera en el modelatge a la capital francesa, i la d’una maquilladora que aspira a fer carrera com a novel·lista escrivint sobre les seves experiències en el món de la moda. Mentrestant, la directora francesa Alice Winocour evidencia interès genuí en les dones que treballen en una història encara controlada pels homes, però, al dividir les seves atencions en tres línies narratives, acaba fent-les totes malbé. De fet, les peripècies argumentals de la majoria dels personatges són tan intranscendents que amb prou feines resulten perceptibles, i la pompositat d’alguns diàlegs no aconsegueix dissimular la superficialitat dels apunts que se’ns proposen sobre el trauma i la mortalitat.

Òbviament, res d’això és culpa de Jolie, que aquí es mostra molt més vulnerable que de costum i confirma un talent excepcional que últimament no ha explotat gaire: des del 2012 fins a María Callas (2024), va aparèixer només en set pel·lícules. Si Couture acaba significant la seva plena reincorporació al món de la interpretació, almenys haurà servit per a alguna cosa.

En qualsevol cas, la millor interpretació de les que contenen les ficcions aspirants a la Concha d’Or presentades avui sens dubte correspon a José Ramón Soroiz, protagonista de Maspalomas, que no només és la millor de les pel·lícules de la competició presentades fins ara, sinó també la millor dels seus autors fins ara. Dirigida per José Mari Goenaga i Aitor Arregi, que amb Jon Garaño componen l’equip creatiu responsable de títols com La trinchera infinita (2019) i Marco (2024), contempla un home de 76 anys, obertament homosexual, que es veu obligat a deixar la seva agradable vida a les Canàries per ingressar en una residència i que, una vegada allà, es veu empès un altre cop a dins de l’armari.

Sexe entre homes

Com que, en general, continuem sent molt més antics del que ens creiem, la pel·lícula farà parlar molt per les explícites escenes de sexe urgent entre homes, tot i que no tant per això –almenys no hauria– sinó més aviat per la finor amb què combina la comèdia amb la tragèdia i per l’agudesa amb què ens convida a reflexionar sobre com de difícil és conquerir certes llibertats i com de ràpid poden perdre’s, els prejudicis que determinen la nostra manera de mirar als avis i els diferents tipus d’armaris en els quals ens mantenim tancats. Goenaga, Arregi i Garaño han agafat el costum d’emportar-se almenys un premi cada vegada que passen per aquest festival, i tot apunta que aquest any no faran excepcions.

Notícies relacionades

Iron Maiden i el xoc dels festivals de metal

The Divine Comedy es fa més pop

La francesa Claire Denis va passar part de la seva infància a l’Àfrica Occidental, i les tensions socials i racials que el colonialisme va deixar allà han inspirat algunes de les seves millors pel·lícules –Xocolata (1988), Beau Travail (1999), Una dona a l’Àfrica (2009)– i, des d’ara, la que potser serà la pitjor. The Fence és poc més que una discussió estranyament repetitiva i aparentment interminable entre dos homes en costats oposats d’una tanca. Un, encarnat per Matt Dillon, és el capatàs d’una obra; l’altre, interpretat per Isaach de Bankolé, no se n’anirà d’allà fins que recuperi el cos del seu germà, que acaba de morir en la construcció en estranyes circumstàncies.

Denis ha basat el seu treball més destacable en la suggestió i el matís i sempre ha parat menys atenció al diàleg dels personatges que als seus cossos en moviment. The Fence és l’antítesi de tot això. Alguns dels seus protagonistes parlen de més, de vegades de manera molt estranya –Dillon sembla que reciti els seus diàlegs, en lloc de donar-los vida– i de vegades a crits, i l’engarrotament general de les escenes delata que la directora no va tenir en compte que alguns textos teatrals (i el de Bernard-Marie Koltès en el qu al es basa la seva pel·lícula és un d’ells) són tossudament reticents a baixar dels escenaris per posar-se davant la càmera.