Alberto Rodríguez es confirma com a mestre del ‘thriller’

Rodríguez, com de costum en el seu cine, hi combina els mecanismes del thriller amb pinzellades de rerefons social, en aquesta ocasió per contemplar dos germans bussejadors que es dediquen a reparar vaixells petrolers -Antonio de la Torre i Bárbara Lennie-, les vides dels quals fan un gir quan hi entren tant una perillosa malaltia com una partida de cocaïna amagada al casc d’un vaixell de càrrega.

‘La isla mínima’

Possiblement la ficció prèvia de Rodríguez a la qual Los Tigres s’assembla més és La isla mínima (2014), ja que totes dues expliquen històries sobre caigudes i redempcions ambientades en paisatges aclaparadors –llavors les maresmes sevillanes, aquí les profunditats marines del port de Huelva– que condicionen la psicologia dels personatges.

Notícies relacionades

Isaac Rosa tanca en una novel·la l’insomni de tot un país

Anna Lleó, cap de Esdeveniments de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament: «Treballem per a la Mercè del 2026 des de fa mesos»

En qualsevol cas, La isla mínima fa temps que és considerada com l’èxit artístic més gran del seu director, i la nova pel·lícula no li arrabassarà aquest títol de cap manera. Si aquella predecessora complicava la seva intriga central a través d’una atmosfera aclaparadora i una impecable fusió d’allò personal amb allò polític, Los Tigres peca de cert esquematisme tant en el traç dels personatges –especialment el d’ell, un tipus excepcionalment procliu a prendre decisions equivocades– com a través de la seva renúncia a enriquir la trama central endinsant-se en els detalls de l’univers on transcorre. Però res d’això impedeix que, en bona mesura servint-se d’una successió d’enlluernadores seqüències submarines, Rodríguez torni a demostrar per què no té competidor en el cine espanyol quan es tracta de mantenir l’espectador amb les ungles clavades als braços de la butaca.

Si la carrera d’Alberto Rodríguez està íntimament vinculada al festival de Sant Sebastià, la d’Arnaud Desplechin ho està al de Cannes; és allà on el cineasta francès es va donar a conèixer i on va presentar obres mestres com Un conte de Nadal (2008) i Tres records de la meva joventut (2015). Per això, l’absència de la seva nova pel·lícula en la programació del certamen francès el maig passat va convidar a dubtar de les seves qualitats artístiques, i avui aquestes sospites han quedat validades. També presentada avui com a candidata a la Concha d’Or, Dos pianos contempla un jove pianista que, quan torna a França després d’anys d’absència, posa en perill la seva fràgil salut mental al retrobar-se amb la dona a qui va estimar apassionadament en el passat, i mentrestant es mostra més interessada en recrear-se en l’afectació i l’excés melodramàtic que en donar pistes sobre què és exactament el que vol explicar a l’espectador.