‘La Madona de Portlligat’ de Dalí torna a Figueres

Una gala mística, lleugera i impregnada de serenitat, suspesa sobre el paisatge de Portlligat era la recepta de Salvador Dalí contra el "drama dels temps moderns", moments "de gran confusió al món" per l’excés de "materialisme i investigació nuclear". Ho deia en declaracions al New York Post el 1950 i serviria per parlar de l’aquí i ara. La resposta a aquell embolic, tant al de llavors com al nostre, era "un bon somni", l’espectacular Madona de Portlligat. L’oli, inclòs en la selecta elecció de les peces que l’artista definia com a "obra mestra", pot veure’s per fi al Teatre-Museu de Figueres fins al 22 de febrer, més de 70 anys després d’haver sigut exhibit en públic per última vegada a Espanya. L’exposició temporal de la peça, de gran mida, ha requerit una complexa operació de trasllat des del Japó, ja que avui és propietat del Museu d’Art de Fukuoka.

Amb La Madona de Portlligat. Una explosió onírica, la Fundació Gala-Salvador Dalí busca repetir l’operació d’èxit protagonitzada fa dos anys pel Cristo de San Juan de la Cruz, una altra pintura excepcional que, com aquesta, no es veia a Espanya des dels anys 50. Les dues peces es van mostrar el 1952 a Madrid i Barcelona, en la primera Biennal Hispanoamericana d’Art en la qual els dalís van atraure una multitud de visitants. Pintada al taller de Portlligat, al municipi de Cadaqués, i exposada per primera vegada a Nova York el 1950, va ser a Europa per última vegada el 2006. En els últims anys només s’ha cedit per a mostres en sales nipones.

La magnitud de la peça

Segons Montse Aguer, responsable dels Museus Dalí, la negociació per aconseguir el préstec ha estat "molt llarga", però "als museus que tenen obra de Dalí sempre els fa molta il·lusió que pugui exposar-se a Figueres". "És excepcional deixar una obra tan gran, perquè la magnitud de la peça complica molt poder moure-la per exposar-la fora del seu emplaçament habitual", diu Aguer, i recorda que una de les bromes de l’artista sobre la Madona de Portlligat era, justament, que era un quadre més difícil de traslladar que de pintar.

Per evidenciar les dificultats del procés, la mostra s’obre amb imatges poc conegudes del fotògraf Mark Kauffman per a la revista Life. Es documenten els preparatius de la primera presentació pública de la tela, no exempta d’ensopegades, a la Carstairs Gallery de Nova York, on va arribar després d’un llarg periple des del cap de Creus: primer amb camió des del taller de Portlligat a Normandia, i amb vaixell des de Le Havre fins als EUA.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

"La galeria era en un sisè pis, i la Madona no passava ni per la porta ni per l’ascensor. Van haver de desmuntar una finestra i hissar-la amb cordes per entrar-la per la façana", explica Rosa Maria Maurell, cap de Documentació de la Fundació. El procediment, que com es veu a les fotos exposades va ser seguit pel mateix Dalí a peu de carrer, s’ha repetit 75 anys després a Figueres: ha calgut treure-la per un finestral per instal·lar-la a la Sala de les Lògies del museu.

La Madona ocupa una sala, penjada d’una paret groga i confrontada a altres de blaves. Per a Dalí, el groc i el blau eren els dos colors del Renaixement, l’embolcall perfecte per a una obra plena de referències renaixentistes.