Una altra dimensió amb Rocío Márquez i el vigorós retorn de Mazoni

Després de casar el seu cant net i profund amb l’electrònica de Bronquio a Tercer cielo, Rocío Márquez se’n va a un altre extrem, aventurera de naturalesa com és, a Himno vertical, un àlbum en el qual hi ha flamenc i hi ha exploració, i severitat i joc, recorrent al format cru de la veu i la guitarra. En directe cobra una altra dimensió a l’integrar amb inventiva uns quants elements escènics: una tela que és fons i peça sota la qual amagar-te, una cadira de pati andalús, la foscor radical, el cos en tensió, levitant, arrossegant-se, dramatitzant en una peça d’art integral.

Així va ser ahir en el concert inaugural del Mercat de Música Viva de Vic, el 37è, el primer sense la direcció artística del desaparegut Marc Lloret, com van recordar a L’Atlàntida els nous timoners, Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubén Pujol, en un acte en què van intervenir també l’alcalde de Vic, Albert Castells, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández. Es va fer després la nit a l’escenari, pessigada per la guitarra flamenca de Pedro Rojas Ogáyar, obrint espais per a una Rocío Márquez que va començar amb els tènues cants i dictats de l’àlbum fins a arribar a cotes sísmiques a Arde.

Guitarra flamenca i també elèctrica i distorsionada, i loops i reverberacions, el cant de gran riquesa tímbrica, en què cada peça responia a un pal diferent (fandango, seguidilla, soleá...), i un material líric que partia d’una pèrdua de la cantant de Huelva, la seva cosina Nuri. Aires de rèquiem, però també vida i dolçor en una proposta impactant que Márquez mostrarà dimarts a la Mercè, davant de la catedral.

A la carpa adjunta, un dels cantautors pop catalanocantants més valuosos, Jaume Pla, Mazoni, va estrenar el seu disc postdesencant i postretir, Banderes per daltònics, en eficaç format de quartet. Molt en forma desplegant les noves cançons, com Un petit racó de pau per cadascú, Fe dins la tristesa i la punk Putes xarxes socials , en aquest punt entre la melodia amb ecos beatle, l’arranjament imaginatiu i el punt despentinat del rock’n’roll. Disposa d’uns quants clàssics, cosa que no tots els de la seva quinta poden dir, i van ser presents, esvalotant el tram final, l’himne Eufòria i l’estressada No tinc temps, a més de la seva apropiació de Maggie’s farm de Bob Dylan, transmutada en La granja de la Paula. Mazoni ha tornat.

Rocío Márquez i Mazoni

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

Mercat de Música Viva de Vic

17/09/2025