Vanessa Springora: "Tots ens podem convertir en genocides o violadors"

El llibre d’entrada arrenca amb una frase que li va dir el seu pare després d’haver escrit El consentiment: "Has trigat molt a venjar-te». ¿Quines respostes esperava que trobaria en la història no explicada de la seva família?

En totes les famílies s’amaguen secrets. Com més s’amaguen les veritats, més lluiten soles per sortir d’una manera o altra, i això destrueix les persones. La intenció era acabar amb aquest cercle viciós en la meva família que donava lloc a neurosis i fracassos, perquè, en molts aspectes, la vida del meu pare va ser un fracàs laboral, sentimental, familiar i social. Va morir gairebé en la indigència. Jo tenia una set de veritat, de descobrir tot el que m’havien amagat. Espero poder llegar al meu fill una manera diferent de carregar aquesta motxilla: una manera diferent de com la vaig carregar jo i de com la va carregar el meu pare.

¿Mira d’entendre’l?

El reivindico d’alguna manera. El descric com un pocavergonya, algú que no es preocupava per mi, un mal pare, un pare absent. Però a mesura que avançava en la investigació vaig descobrir que la incapacitat del meu pare de ser-ho perquè ell tampoc coneixia el seu. El seu pare li va mentir durant tota la vida. El meu pare també va ser una víctima perquè, abans de ser el meu pare, va ser fill, i havia de ser molt difícil ser fill del seu pare.

La història que descobreix sobre el seu avi, que tots prenien per un pobre refugiat txec, és molt dura. Alhora, però, ell va deixar pistes com la foto de Hitler perquè no fos del tot impossible reconstruir el seu passat. ¿Com va viure descobrir aquesta faceta tan fosca d’un avi entranyable?

L’ambivalència hi és. Em pregunto com és que el meu avi, que tant es va esforçar per desfer-se de la seva identitat passada fins al punt de crear-se un nom fals, va conservar durant tota la vida aquestes fotografies que són proves completament inculpatòries. ¿Com és que no les va destruir? Va invertir moltíssima energia a refer la seva vida, a desaparèixer dels tribunals de depuració i a escapar-se dels serveis secrets, que sens dubte van indagar sobre el seu parador. Em pregunto si una part d’ell volia que se sabés la veritat. Per a mi hi ha alguna cosa de pervers en el fet de conservar aquestes fotos.

¿Creu que va continuar abraçant la ideologia nazi en secret?

Em pregunto si potser per al meu avi aquestes fotografies eren, d’una banda, un record de joventut, d’alguna cosa que el va entusiasmar, o, d’altra banda, si va entonar un mea culpa, va fer un examen de consciència i va decidir deixar un rastre accessible per a la família. Hi ha alguna cosa de fetitxisme en el fet de conservar les imatges. No puc fer més que especular. Penso que una mica d’orgull sí que hi era en el fet de conservar aquestes fotos, perquè si a ell l’haguessin reclutat per força, em sembla que sens dubte les hauria cremades.

La història de l’extermini organitzat i dels camps de concentració és ben sabuda, però no tant la dels milions de jueus que van morir afusellats per ciutadans corrents, que haurien pogut negar-se a fer-ho. ¿Europa és plena d’assassins amb una vida normal?

En la generació dels nostres avis hi va haver molts assassins ordinaris que no van ser mai jutjats pel mer fet que eren massa. Parlem de milions de persones. Igual que va passar a Espanya amb el pacte de l’oblit. Sí que es van jutjar els grans responsables del genocidi, però no es va perseguir mai la gent que es va convertir en genocida perquè seguien ordres o per mer conformisme. Aquesta gent es van convertir en els nostres pares i avis. M’interessa molt aquesta zona grisa del meu avi, a qui recordo com un home afectuós amb els seus nets i enamorat de la seva dona.

¿No pot saber amb exactitud què va fer durant la guerra?

No, però en canvi sí que sé del cert que va estar al costat dels assassins, que va arribar a formar part d’aquells batallons que a l’Europa de l’Est, a Ucraïna i a Polònia, van contribuir a la Xoà. I aquesta persona és exactament la mateixa: algú a qui encara recordo amb tendresa i afecte i algú que va ser un assassí o un còmplice, a més de manera voluntària, perquè el meu avi es va afiliar al partit nazi quan encara no era obligatori fer-ho.

¿Com es paeix una ambivalència tan terrorífica?

És una cosa que també es va veure molt clara en el judici contra els violadors de Gisèle Pelicot, en el qual es va condemnar una cinquantena d’homes que eren tots pares de família, homes maquíssims. Ens convé molt el relat que són només alguns homes els que encarnen el mal, alguns bojos com Hitler o Himmler. Però la realitat, la banalitat del mal de què parlava Hannah Arendt, va molt més enllà d’això. Tots ens podem convertir en genocides o violadors.

¿Com es fa per plantar cara a aquesta possibilitat?

S’ha de plantar cara al fet de consentir –i aquí torna a sortir la qüestió del consentiment–, a aquella obediència cega, a seguir una jerarquia, a obeir ordres sense un judici crític a qui les dona. És el mateix mecanisme que es produeix en una violació, sobretot en una violació col·lectiva. Crec que les violències sexuals i les violències polítiques estan molt vinculades.

¿És una reflexió que es podria fer en totes les famílies?

Hem de deixar de banda les lògiques de protecció. Al capdavall, la meva àvia va ser còmplice del meu avi. Va guardar silenci per protegir els seus fills. És un error. Aquest silenci va acabar destruint el meu avi i el meu pare. Hem de buscar una altra manera de fer el que l’anomeno arqueologia familiar.

Notícies relacionades

El llibre en català debat el seu futur en plena bonança comercial

La literatura juvenil, la penúltima frontera

Al llibre confessa la por que comparteixen moltes mares que els seus fills acabin sent cridats un dia o altre per anar al front.

És una cosa que em fa patir molt pel meu marit, pel meu fill i per les societats europees en general. Un conflicte a escala internacional no només seria desastrós, sinó que també suposaria un fracàs per a la civilització i per a les lliçons de la Segona Guerra Mundial.