‘Eddington’ i altres reflexos de la covid

Totes i tots sabem què passava llavors al món sencer: un virus, la covid-19, una pandèmia, una alarma mundial, l’estat d’emergència i un confinament del qual no es va sortir del tot fins més d’un any després, amb test d’antígens i restriccions d’aforament en bars, restaurants, cines, teatres, comerços, autobusos, trens o avions. No és difícil imaginar com el director de Midsommar ha convertit la pandèmia en un malson de terror que parla també, amb fosca ironia, de les obsessions conspiranoiques dels Estats Units. Recordeu com Donald Trump es va prendre la covid: a la lleugera.

És l’última pel·lícula estrenada que reflexiona a la seva manera sobre aquell negre temps no tan llunyà, que va marcar i continua marcant la societat i les relacions personals. Però no és l’única. Algunes es van rodar pràcticament in situ, en ple confinament, cas d’una petitíssima producció canadenca titulada Corona, en la qual sis persones queden atrapades en un ascensor i sospiten que una setena, una dona xinesa nouvinguda a l’edifici, té la covid. La pel·lícula es va rodar amb una sola càmera i es va estrenar el 2020, quan encara estàvem confinats, posant l’accent en la xenofòbia que va aflorar en aquella època de tensions permanents.

Steven Soderbergh va convertir Zoë Kravitz en una jove que pateix agorafòbia en plena pandèmia en el thriller digital Kimi (2022). Kravitz treballa en una empresa d’alta tecnologia, descobreix un crim i, malgrat la seva por dels espais oberts, surt del seu apartament per trobar-se amb una altra realitat tan o més angoixant, la del coronavirus, les mascaretes i el perill d’infecció. Va ser una de les primeres produccions nord-americanes que va mostrar aquest nou paisatge urbà, amb la gent interactuant amb molt respecte i protegida amb mascaretes quirúrgiques o FFP2.

Amb mascareta o sense

Del mateix any és Fuego, una producció francesa de Claire Denis en què la parella protagonista, formada per Juliette Binoche i Vincent Lindon, es posaven o no la mascareta en funció de les circumstàncies i els llocs on eren. El que acabàvem de passar col·lectivament s’anava integrant de mica en mica a les ficcions audiovisuals, reticents al principi a ambientar moltes pel·lícules en els temps de la covid fins i tot per qüestions estètiques: no és el mateix veure Kravitz, Binoche, Phoenix i altres estrelles amb la cara descoberta o mig tapada.

El coronavirus, com a context, ha servit per a tot. Infiesto (2023) és una producció espanyola per a Netflix en la qual dos inspectors de policia arriben a un poble miner d’Astúries per resoldre un enigma el mateix dia en què es declara l’estat d’emergència. Un altre film espanyol d’aquest any, La corriente (Ibiza Blue), està ambientat a l’Eivissa postpandèmica i de quina manera tot el viscut els mesos abans afecta els seus tres protagonistes. La recent sèrie de TV3 El mal invisible convertia la Barcelona confinada en una urbs desoladora en la qual un individu assassina indigents.

Fins i tot la segona entrega de les aventures del detectiu Benoit Blanc, Puñales por la espalda: El misterio de Glass Onion (2022), s’esdevé durant l’era pandèmica, però en una illa grega amb sofisticats artistes i burgesos que no necessiten protegir-se de res ni de ningú. El títol de Confinados (2021) no podia ser més explícit, però la seva parella protagonista, Anne Hathaway i Chiwetel Ejiof, decideixen aprofitar el confinament per no separar-se, de moment, i atracar de passada els magatzems Harrods de Londres. La producció britànica Help (2021), amb Jodie Comer i Stephen Graham, va tocar un dels temes més delicats, el de l’efecte del coronavirus en les residències d’avis.

Durant el confinament vam aprendre a comunicar-nos per la pantalla de l’ordinador via Zoom, Teams o Skype, i el cine va trigar ben poc a aprofitar el dispositiu de la videotrucada amb pel·lícules de terror com Host (2020), en la qual, a causa de les restriccions presencials, un grup d’amics fan via Zoom una sessió espiritista de terribles conseqüències perquè, per descomptat, l’esperit maligne traspassa les fronteres digitals i entra a les cases de cadascun. La notable excepció seria la monumental Quién lo impide (2021), de Jonás Trueba, documental entorn d’una sèrie de joves que van complir la majoria d’edat a principis d’aquesta dècada. En alguns dels registres testimonials, Trueba es comunica amb aquests personatges a través de la videotrucada que empresona els rostres de tots ells a la pantalla de l’ordinador.

Notícies relacionades

Les bombes d’amor que continuen fluint

FiraTàrrega exorcitza els fantasmes del carrer i es reinventa

Àmplia llista

La llista de pel·lícules que tracten d’una manera o un altre el tema és ja molt àmplia. En destaquem tres títols més. Zeros and ones (2021), de l’ingovernable Abel Ferrara, és una abstracció amb espies i mercenaris en una difusa Roma de carrers laberíntics durant la pandèmia amb caires postapocalíptics. MMXX (2023), de Cristi Puiu, retrata de manera punyent la Romania postpandèmica a través d’històries segmentades sobre teràpies, antígens i tràfic d’òrgans. Tiempo compartido (2024), d’Olivier Assayas, va tenir una fugaç estrena potser perquè parlar del virus i del confinament en termes realistes, gairebé d’autoficció, no ven gaire: el film relata el dia a dia d’un director de cine i un periodista musical (alter egos del mateix Assayas i el seu germà Michka) que passen els llargs mesos de la pandèmia a la casa familiar al camp. Veure’n un netejar minuciosament les ampolles d’aigua mineral i les verdures després de comprar-les resulta tot un exercici documental.