El vermell vesteix de Prada

Fa uns dies, Pedro Almodóvar demanava al Govern espanyol que trenqués relacions amb Israel mitjançant un breu vídeo a Instagram. Per a la seva demanda, el cineasta va escollir un polo blau de la marca Prada. Amb el logo de la firma italiana de luxe tatuat al pit, tots els ulls es van concentrar allà. Ingènuament, considerem que el que diem tindrà més impacte que la manera com ho escenifiquem, i aquest és un exemple claríssim que poques vegades és així....

El vídeo es va fer viral. No tant per la petició humanitària per part d’un dels directors de cine més importants del món, sinó pel look que havia escollit per gravar-lo. Certament, ni la peça ni el color l’afavorien. A més, com a geni de l’audiovisual, hauria de saber que un petit detall pot eclipsar tot un discurs. No obstant, a la dreta mediàtica l’únic que li importava era el preu de la peça. Per a ells, la contradicció només requeia que en el seu imaginari no es pot ser progre i denunciar un genocidi a Gaza si t’has gastat 1.000 euros en una samarreta. És a dir, si ets ric estàs obligat a desfer-te del cor i l’empatia.

Etern clixé

L’etern clixé que els vermells han de prescindir de tota mena de luxe per resultar creïbles és tan vell com estúpid i al seu dia li vaig dedicar tot un llibre: ¿La izquierda no puede vestir bien? (Península, 2013). Ja en les antigues lleis sumptuàries, els romans van establir les regles estètiques perquè un esclau mai es confongués amb un patrici. En l’edat mitjana, tot i que tinguessis diners, fer servir teixits com el vellut o la seda si no pertanyies a la reialesa podia condemnar-te a mort. Així és com certes peces, textures o colors segueixen culturalment reservats a uns i no a d’altres, depenent de la seva ideologia. I és molt curiós que el "tu (pobre, plebs, progre, vermell, activista...) no tens dret a x" l’hàgim superat en aspectes com l’educació, l’alimentació, la cultura, l’art, l’oci i la decoració, però persisteixi quan ens referim a la vestimenta... És tant el poder polític i social de la moda que encara avui continuem sotmesos a certs condicionaments estilístics sense ser del tot (¿gens?) conscients. I això és així perquè una part molt important de l’esquerra acata i fins i tot continua defensant les condemnes indumentàries amb què els van encadenar fa segles.

"Feminista d’esquerres"

Notícies relacionades

Sara Puig, presidenta de la Fundació Joan Miró: una visió molt local i molt global per a una institució cinquantenària

Premis Emmy 2025: les sèries que parteixen com a favorites 

Per tot això, no serveix de res que vingui avui aquí a recordar al personal (sigui de dretes o esquerres) que Miuccia Prada continua declarant-se comunista als seus 76 anys. La italiana, que és doctora en ciències polítiques i de jove repartia pamflets del PC amb sabates de taló i vestida d’Yves Saint Laurent, també es va plantejar el seu treball com una contradicció: "La moda era el pitjor món en el qual podies estar si eres una feminista d’esquerres". No obstant, un dia, reflexionant amb Raf Simons, es va adonar que "això és una tonteria. La roba és dels luxes més barats. Com que s’atribueix a la dona, molts li resten valor". Actualment, a través de la seva fundació, Prada continua estant compromesa amb diferents causes com el medi ambient i el feminisme.

En general, les firmes de luxe són molt més respectuoses i pròximes a l’ideari progressista que qualsevol marca low cost i fast fashion de les que s’enfunden molts presumptes militants de la (pseudo)esquerra. Ara bé, tampoc pretenc convèncer-vos que Pedro Almodóvar escollís el polo de Prada com a estratègia estètica. Si hagués buscat congruència entre el seu discurs i la seva roba, hauria optat per un disseny de Miguel Adrover.