Suede, sec i emocionant

Amb el disc Autofiction (2022), Suede ens va venir a dir que no es conformaven a reafirmar les coses per les quals són coneguts i que la seva percepció del temp que vivim havia d’implicar una altra mena d’enfocament sonor. Brett Anderson va parlar llavors del seu "disco punk", si bé en realitat aquella arquitectura era més aviat postpunk. Ara hi torna, esmolant encara més els angles i alhora confluint amb la seva identitat clàssica, de refinades línies melòdiques, en aquest Antidepressants, un títol que ja deixa ben clar que parlem d’una música orientada a conjurar els dimonis del món modern.

Pel que sembla, l’àlbum va estar a punt de dir-se Broken music for broken people, com una de les cançons: això va de persones trencades o, com deien Surfin Bichos, de "gent abonyegada". Queda clar en la robusta i intranquil·la peça que finalment ha donat títol al disc, en què Anderson diu que s’agafa a la química i la música per sentir-se bé, encara que sigui com un somnàmbul: "Prenc antidepressius, em quedo despert/ cantant una cançó mentre soc feliç".

Lirisme i ecos glam

Suede es posa una vegada més a les mans d’Ed Buller, amb qui s’aprecia una entesa profunda. És el cinquè àlbum del grup en la seva segona vida (després del retorn amb Bloosports, 2013), de manera que empata en volum de catàleg amb la primera i decanta la balança cap a la tensió i la foscor, però sense cedir en les dinàmiques líriques ni els ganxos de guitarra d’herència glam.

Notícies relacionades

El musical ‘Ànima’ s’instal·larà al Tívoli a partir del febrer

Lachlan Murdoch controlarà l’imperi mediàtic

Hi ha, sí, un halo d’ansietat del qual ja ens va avisar el primer single, Desintegrate, pòrtic de l’àlbum, en què Suede sona inquietant i esvelt, amb una tornada que reserva un fugaç racó emotiu enmig de la severitat. Com a Dancing with the europeans, en què Anderson sembla buscar empara anímica en un nosaltres continental, potser sospirant pel seu Regne Unit pre Brexit. Mentre que a Sweet kid arriba a sortir el Suede del primer àlbum (quan Richard Butler era el segon de bord), a The sound and the summer casa amb finor la majestuositat melòdica i el múscul turmentat, a joc amb sentències com "no t’han estimat mai fins que t’han estimat enmig d’un cataclisme".

Aquest és l’èxit d’Antidepressants: mostrar un Suede evolucionat, afí al signe dels temps, i que continua sonant a Suede, sense deixar que els baixos al Joy Division o les textures carregades en desfigurin l’essència. A Criminal ways se’n van lluny seguint el pols postpunk, i a Life is endless, life is a moment s’acosten massa a The Cure, però hi ha un equilibri molt encertat a Somewhere between and atom and a star, on la tonada emergeix triomfal, tocada pel falset, i en aquell Trance state portador d’un extrem romanticisme. Bones cançons d’un Suede en trànsit, en efecte, movent-se sense deixar l’ànima pel camí.