Ivan Labanda: "Hi ha molta reivindicació de la dona, amable i amb humor, a ‘Tootsie’"

És un paperot. Soc molt fan de la pel·lícula. Molts films perden, però Tootsie ha aguantat molt bé el pas del temps. El musical està molt ben escrit i adaptat. Té molt ritme i està ple de gags. La música i les lletres són difícils, però molt boniques.

¿És més teatre que música?

És una sitcom musical, amb una manera de treballar les escenes que recorda a Friends o The office. És una obra més continguda que Casa de boges. Totes dues juguen amb el travestisme, però són radicalment diferents. Tot i que són igual de divertides, Tootsie és més profunda.

La diferència entre homes i dones que apareix al film va fer parlar molt al seu dia.

Hi ha molt de reivindicació de la dona, però de forma amable i amb humor. La gràcia és que el meu personatge és un actor a qui no contracta ningú i que està tan desesperat que es disfressa de dona i es presenta a un càsting femení. I no només és elegit, sinó que el seu rol en una sèrie, que en aquesta versió és un musical, triomfa i acaba enamorant tothom qui té al voltant.

I de cop li comencen a sortir els pretendents.

Al final és la història d’algú que no veu sortida a la seva vida i recorre a la forma per mostrar tot el que porta dins. Però Tootsie parla de moltes coses, entre les quals hi ha com l’èxit et pot devorar.

¿Com ha de ser la perruca ideal per a aquesta transformació?

L’única cosa que demano és que m’ho posin fàcil i que em deixin guapa. Confio en l’equip que s’encarrega de la caracterització, perquè és gent amb experiència. En Tootsie hi ha canvis de vestuari constants i és important tenir dissenys que siguin fàcils de treure i posar, ¡i que aguantin!

El doblatge ha sigut una altra de les seves constants. Des dels 19 anys ha donat veu a un munt de personatges. Ha sigut Thor i Mario Bros, entre molts d’altres.

Em fa gràcia, perquè he doblat Lex Luthor, el malvat de l’últim Superman. Resulta que doblo els bons dels personatges de Marvel, com ara Thor i Spiderman, però faig els dolents de la factoria DC, en què, a banda de Luthor, he sigut Enigma en una pel·lícula de Batman. Els actors als quals doblo més assíduament són Andrew Garfield, Paul Dano, Ryan Gosling... No faig tant doblatge, però sí projectes amb molt renom. Tinc la sort de doblar gent molt potent que apareix en grans produccions.

¿Els ha conegut en persona?

No. Em vaig creuar a Londres amb Ben Whishaw, un altre actor a qui doblo, però no em vaig atrevir a parar-lo i dir-li: "Hola, soc la teva veu a Espanya». El mateix em va passar a Hollywood quan vaig anar a la cerimònia dels Oscars amb Robot Dreams. Em va explotar el cap al veure allà totes les persones a les quals doblo a la mateixa sala.

L’animació espanyola ha arribat molt lluny, malgrat que en aquest país es produeix poc.

Aquí hi ha molt talent, moltes veus i històries per explicar. No tot ha de ser Tadeu Jones i pel·lícules comercials que ja tenen sortida. Robot Dreams és una pel·lícula d’autor que ha tingut un recorregut estel·lar que cap altre film d’animació espanyol ha aconseguit: ho ha guanyat tot a nivell europeu i ha arribat als Oscars. Talent tenim. ¿Què falta? Mitjans, temps i diners.

¿Com aconsegueix vostè poder fer tantes coses?

He de confessar que de vegades penso que no puc arribar a tot. Però també és qüestió d’organitzar-se. Durant la temporada acostumo a començar ben aviat. M’aixeco a les 5 del matí o abans per anar a gravar Polònia, per exemple. Després faig un doblatge o l’assaig d’una obra o una locució. I després me’n vaig al teatre, a fer la funció. Quan arribo a casa de nit toca la feina d’oficina: respondre correus electrònics, organitzar la resta de la setmana, gestionar les tasques i els nous projectes... Llavors em poso en mode productor per planificar i optimitzar al màxim.

¿És vostè hiperactiu?

No, però em va la marxa. M’encanta disfrutar del ventall de possibilitats que m’ofereix la meva professió. No puc evitar involucrar-m’hi fins a la medul·la i donar-ho tot quan treballo. M’implico molt. La clau per arribar a tot és ser disciplinat i organitzat. Porto un productor molt exigent a dins.

¿Intuïa com seria el seu camí professional quan va començar?

En absolut. Amb 12 anys vaig fer l’espectacle Nou Memory, al Tívoli. Va ser el meu primer contacte amb les arts escèniques i vaig tenir clar que m’hi dedicaria. Allò em va flipar. Aquell any ho vaig suspendre tot. Ara el meu objectiu és dirigir. Disfruto més darrere de l’escena que al davant. Com a director pots mostrar més el teu punt de vista. Tenir experiència com a intèrpret hi ajuda, perquè entens millor els actors. Per mi és un pas lògic.

Notícies relacionades

El musical ‘Ànima’ s’instal·larà al Tívoli a partir del febrer

Lachlan Murdoch controlarà l’imperi mediàtic

És que vostè no para.

¡Dono gràcies per com em va tot! Aquesta professió és una autèntica cursa de fons i convé tenir els peus a terra.