Gabriel Azorín desmunta la masculinitat

Gabriel Azorín va tenir la idea que ha acabat convertint-se en el seu primer llargmetratge, la coproducció catalana que acaba de presentar a la Mostra de Venècia fora de competició, mentre es banyava. Però no un bany qualsevol: es trobava a les termes adjacents al complex arqueològic romà Aquis Querquennis, a Ourense. "Al fer-se de nit, em vaig quedar sol en una de les seves banyeres, que tenen forma de sarcòfag, i em vaig trobar davant un cel estrellat increïble", recorda el director d’Albacete. "Vaig pensar quanta gent devia haver estat en aquesta mateixa situació al llarg dels segles i dels mil·lennis, i llavors em vaig sentir molt petit però, alhora, molt ben acompanyat".

Evocadora del cine d’Albert Serra tant pel seu ritme pausat com perquè funciona més com una successió de llargues converses que com una història Anoche conquisté Tebas ofereix un embriagador estudi de l’emotivitat masculina i la condició humana, i de com totes dues es mantenen constants malgrat el pas del temps. En els seus primers compassos, un grup de nois portuguesos travessen la frontera cap a Espanya per visitar les esmentades ruïnes i, mentre travessen boscos i pantans, parlen dels videojocs bèl·lics en què participen online, en particular una versió digital de l’antiga batalla de les Termòpiles.

Una vegada a les termes, les aigües semblen fer efecte en el seu estat d’ànim, i donar-los el valor necessari per dir coses que mai havien confessat a ningú. Sota les estrelles, dos d’ells reflexionen sobre la seva amistat i s’atreveixen a confessar sentiments ocults. "Els homes passem molt temps junts, però no ens diem les coses que realment ens importen, que ens fan por o ens preocupen", assenyala Azorín. "Hem perdut l’art de la conversa. I unes ruïnes romanes són una cosa semblant a un lloc sagrat que permet a la gent deixar de córrer al ritme que imposa el món actual per parar-se i parlar".

Arribat el moment, altres nois entren a les termes per fer l’últim bany en la vigília de la seva partida cap al que llavors es deia Dàcia i avui coneixem com a Romania. Parlen en llatí, sobre el pes de la guerra i la por de passar molts anys, o potser la resta de les seves vides, lluny de les seves famílies. "Saltar tants segles enrere en el temps em permet representar personatges que normalment es mostren en el cine o en la literatura d’una determinada manera i retratar-los de forma més íntima", afegeix el director. "Em va semblar que allà hi havia una cosa molt sucosa amb què jugar".

Notícies relacionades

La Mostra consagra Jim Jarmusch amb el Lleó d’Or

Helen Oyeyemi, una germana Grimm contemporània

Anar a contracorrent

Azorín és plenament conscient que retratar personatges que parlen en una llengua morta és anar a contracorrent. "Tot i que, en realitat, el mer fet de deixar-los parlar ja és anar en el sentit oposat del que està de moda. Actualment els diàlegs en el cine solen ser funcionals, i destinats simplement a fer avançar la trama. Jo, en canvi, crec que filmar la paraula és una de les coses més interessants que el cine ofereix". Mentre combina aquestes seductores xerrades amb llargs moments de silenci durant els quals la foscor tan sols és trencada per la llum d’un mòbil o d’un llum d’oli, Anoche conquisté Tebas s’erigeix en un hipnòtic exercici de creació d’atmosferes.