El duel Illa-Puigdemont

Davant una reunió com la de Salvador Illa i Carles Puigdemont, m’agrada observar quines fotografies escull cada bàndol per relatar visualment la trobada entre els dos. El team Illa es va decantar per una de la salutació (on Illa té més pes protocol·lari) i dues més on ja estan asseguts, però en les quals el socialista està avançat (actiu) i Puigdemont reclinat cap enrere (passiu). Per la seva banda, al de Junts n’hi va haver prou amb una. Un pla picat on Puigdemont mou les mans (parla) i Illa se les recull (escolta, acata), mentre els mitjans (la ciutadania) capten l’escena. Sobresurt una càmera que només apunta i capta (li atorga tot el protagonisme) el de Junts. I després, hi ha el que va passar.

No sou xerpes.

Illa va arribar primer. L’antelació pot demostrar impaciència, però en aquest cas era una mera mostra protocol·lària per establir qui mana. No obstant, el president carregava una motxilla a l’espatlla, igual que el seu escuder. Sé que la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca va fer molt mal en aquest sentit; però recordeu que #nosouxerpes. "És que la motxilla és més còmoda i més saludable que un maletí de cuir vintage d’home", em repliquen. Sí, sobretot si carregues el pes en una sola espatlla...

Corbata convergent.

Puigdemont va decidir no participar en aquesta posada en escena típica de "la tornada al col·le" (la qual cosa va oferir una imatge més presidenciable), però es va equivocar al calmar els nervis caminant cap a l’entrada de la delegació amb la mà a la butxaca. Al seu costat, el seu col·lega lluïa també la feliç motxilleta i podria haver-se confós amb l’adversari si no hagués sigut per l’espantosa corbata de ratlles pròpia de joc de taula que delata tot convergent.

‘Un pasito pa’ lante, María’.

La col·locació per posar davant les càmeres va seguir el protocol.

El president actual a la dreta i a la seva esquerra, l’expresident. Així, a la foto de l’encaixada apareix la mà de qui domina (Illa). No obstant, va ser Puigdemont qui va indicar a Illa que s’avancés un pas per aconseguir subtilment les regnes de la trobada. El diable, quan és vell...

No és freda, és trista.

L’absència de banderes convertien l’escenari, segons els mitjans, en una escenografia "freda". El photocall gris, les parets blanques, el solitari vidre d’una taula baixa on no hi havia ni un got d’aigua de cortesia, els dos intents (insults) de butaques de Le Corbusier... I bé, ¡què es pot dir de les plantes! Desitjo que fossin artificials i que la seva única utilitat sigui cultivar pols; però si eren naturals, aquestes plantes estaven desolades, depressives, moixes. ¡L’escenari no és fred, és trist!

Notícies relacionades

La Mostra consagra Jim Jarmusch amb el Lleó d’Or

Helen Oyeyemi, una germana Grimm contemporània

Un sentit record al gremi de perruquers.

Ha sigut ajuntar aquests dos caps i, en comptes de pensar en la brillantor intel·lectual dels dirigents d’aquests dies, el meu sentit record se n’ha anat als perruquers catalans. Riem de Donald Trump, però quins cabells, els nostres...