Valorem els pioners

Em fa objecció confessar-ho, però us diré que aquests dies he tingut el rampell de mirar a pessics alguns capítols de Verano azul (sèrie que torna a estar disponible a Amazon Prime) i he anat a parar al titulat El guateque de papá, en què als probes progenitors se’ls acut muntar una festeta per confraternitzar amb els fills adolescents, que, per descomptat, no comprenen ("Serà com si fóssim una colla d’amics", aventuren). No és una bona idea, perquè, tan aviat com se’ls acut posar un casset de pasdobles, els nois comencen a desertar un a un i acaben muntant-se la seva (ordenada) gresca a la terrassa (ballant el She’s not coming back, de Leo Sayer).

Bretxa generacional

Això era el 1981, i veiem que els pares (entenem que nascuts durant els anys 40) no eren en realitat fills de l’era de les festes, sinó d’un món anterior al pop: posen un pasdoble (España cañí), un vals (El Danubi blau) i un bolero (Dos gardenias). Ni els Beatles ni Los Brincos: aquella era la música d’aquella generació. La ballen aparellats, agafats i amb els fills, que fan cara (sobretot la Desi) d’empassar-se terribles gripaus. En l’escena final veiem que s’escapoleixen ballant al seu aire, a la manera més discotequera.

Notícies relacionades

La tornada de Mazoni: «Hi ha un punt en la teva carrera que és perillós: quan ja no ets novetat i tampoc ets una llegenda»

‘Sîrat’, ‘Romería’ i ‘Sorda’, preseleccionades per als Oscars

Hem parlat molt de la bretxa que el reggaeton i el trap han obert entre els adolescents i els adults, però no supera la que el rock and roll i el pop van representar, particularment a Espanya, entre finals dels 50 i mitjans dels 60. Sempre tendim a pensar que el que passa ara és inèdit, el súmmum. Aquest presentisme. Però el desconcert que el pare rocker pateix avui a l’adonar-se que a la filla l’entusiasma Rauw Alejandro és menys disruptiu que el de l’adult crescut amb Estrellita Castro quan el fill va començar a posar a la seva habitació Led Zeppelin a tot volum.

Tot això ho explico perquè la mort de Manuel de la Calva ens ha portat aquests dies lluny, molt lluny, fins a l’Espanya de 1959, i cal situar per valorar què va haver de representar en aquell temps el Dúo Dinámico com a primer artefacte pop, i fenomen fan, d’aquest país. Queden pioners en actiu: Los Sírex, que aquest estiu estan en ratxa i que el 7 de novembre actuaran a Apolo. Grups que de vegades han mirat amb superioritat i condescendència, discutint-los el valor cultural. Hi ha velocitat a cremar el passat, a sepultar noms i llegats, i de vegades cal aturar-se i reconèixer els pioners (i, posats a fer, a creadors com el gran Carmelo Bernaola, autor de les músiques de Verano azul i, pausa dramàtica, de La clave).