Woodstock, 1999: fogueres d’odi, escombraries i testosterona

A l’hora de buscar responsables, cal dirigir la mirada cap als organitzadors, Michael Lang i John Scher, que, després d’haver saldat amb pèrdues el festival que van muntar el 1994 per commemorar el 25è aniversari del primer Woodstock, van decidir que aquesta vegada guanyarien pasta sí o sí. Per això, a l’hora d’escollir un lloc on celebrar l’esdeveniment, van fixar com a condicions que fos un espai fàcilment fortificable (a fi d’evitar que ningú es colés sense pagar), que bona part de la infraestructura estigués ja construïda i que tingués molt asfalt perquè la pluja no el convertís en un fangar (com havia passat cinc anys abans). Així, van trobar la Base de la Força Aèria Grifiss, una instal·lació militar en desús. Si eren conscients de la ironia que suposava muntar un Woodstock allà, ho van dissimular bé.

Ni ombra ni aigua

La versió oficial va consignar 186.983 abonaments venuts, una mica per sota de la capacitat estimada del recinte. No obstant, gairebé totes les fonts assenyalen que es va rebaixar la xifra autèntica per pagar menys en taxes locals i que el nombre d’assistents superava en realitat els 300.000. Tota aquesta gent es va congregar en una antiga pista d’aterratge sense arbres ni ombres en uns dies –del 22 al 25 de juliol– en què les temperatures van superar els 38 graus. Per acabar de complicar les coses, la distància entre els dos escenaris principals era de gairebé quatre quilòmetres, no hi havia gairebé fonts d’aigua potable i l’aigua embotellada costava quatre dòlars (l’envàs petit).

El molt insuficient nombre de banys químics i de dutxes va fer que no triguessin a formar-se enormes cues per accedir a aquests serveis. La impaciència va fer que alguns assistents trenquessin les canonades, de manera que la zona es va veure ràpidament inundada. Mentrestant, els lavabos portàtils van quedar inutilitzats per tant ús i van començar a desbordar-se. L’olor era espantosa, però això no va impedir que molts espectadors, creient complir una tradició del festival, acudissin a rebolcar-se feliços en allò que suposaven que era fang. No ho era.

El perfil dels artistes seleccionats per actuar tampoc ajudava. Als antípodes del ‘hippisme bonrollista’ que va predominar a l’escenari el 1969, al cartell de Woodstock 99 abundaven els grups i solistes de rock furiós i masculí com Insane Clown Posse, Limp Bizkit, Korn, Kid Rock o Buckcherry, i l’ambient general es va anar tenyint d’un masclisme cada vegada més amenaçador i violent.. «Allò es va tornar progressivament més estrany, fosc i terrorífic a mesura que el públic es deixava portar pel frenesí de testosterona», va relatar el periodista de ‘Billboard’ Gil Kaufman. Mentre la web oficial del festival es dedicava a publicar fotos d’assistents femenines en topless, cantants com Sheryl Crow i Alanis Morisette eren rebudes pel públic amb crits de «¡Ensenyeu-nos les tetes!». En el balanç final consten quatre denúncies formals per violació i nombrosos casos d’agressions sexuals.

Energia negativa

Amb el recinte convertit en un femer escalfat pel sol, la saturnàlia va començar a adquirir tons de pandemònium dissabte durant l’actuació de Limp Bizkit, quan el cantant Fred Durst va animar els espectadors a «tornar-se bojos» i a «treure tota l’energia negativa». Una arenga que alguns van interpretar com una invitació a llançar tota mena d’objectes a l’escenari (o sobre la multitud) i a destrossar paradetes i caixers automàtics. Les coses anaven malament i encara empitjorarien.

Notícies relacionades

L’Acústica Figueres torna amb la novetat d’un escenari de pagament

Cultura estudia ampliar el bo cultural jove als tallers i instruments

Diumenge, una organització pacifista va repartir espelmes entre els assistents amb la consigna que les encenguessin quan en el concert de Red Hot Chili Peppers sonés la cançó ‘Under the bridge’, a tall de gest de protesta contra la proliferació d’armes. Mala idea. El que va fer la penya va ser utilitzar les espelmes per encendre fogueres fent servir com a combustible les escombraries acumulades. Els focs van anar estenent-se i van arribar a una torre de so, mentre els Red Hot Chili Peppers alimentaven el caos interpretant una versió del ‘Fire’ de Jimi Hendrix (posteriorment van assegurar que ho van fer per evocar l’actuació del guitarrista al Woodstock del 1969) i es multiplicaven les escenes de vandalisme i violència. Va ser necessari desplegar tropes estatals de Nova York per ajudar la policia local a posar fi als excessos i dirigir els assistents cap a la sortida.

L’MTV es va encarregar de retransmetre en directe tota aquesta calamitat, que ha sigut a més reconstruïda al documental d’HBO Max ‘Woodstock 99: Paz amor y furia’ i en la minisèrie de Netflix ‘Fiasco total: Woodstock 99’. En aquesta última es recull el testimoni d’una espectadora veterana que havia participat en el festival de 1969 i que, al veure els rampells d’odi i devastació que es produeixen 30 anys després, observa: «Crec que a aquests nois els falta afecte».