Laura López Granell: "La poesia no em cura, però em salva"

Laura López Granell: "La poesia no em cura, però em salva"
3
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

Especialista en política i salut mental

ver +

Es parla de vegades de la poesia com una curació per a l’ànima, per a la salut mental... ¿Què n’opina?

Això de curar és una mica perillós. La poesia no cura. De vegades dic que no em cura, però em salva. La poesia apareix en moments de vulnerabilitat, gent que escriu després de la primera pèrdua o després del primer enamorament... [José] Corredor Matheos diu: "Tot poema neix de la sorpresa". La sorpresa no és exactament sorpresa, és una cosa que et meravella, que no entens del tot. La vida és primer, et dona un cop i l’hi tornes gairebé en defensa pròpia.

Es tracta d’una utilitat diferent...

És la utilitat del que és inútil, de la no productivitat, de pensar-te a tu mateix... Et salva de situacions, de moments..., de pensaments intrusos. Jo de vegades busco el poema que em serveixi. Començo a obrir llibres i sempre trobo un poema que em treu d’on soc.

Es podria escriure una llista de poemes per a cada situació...

Sí, fins i tot perquè et treu de tu mateix. Billy Collins va fer un llibre, 365, que era una selecció de poemes que es llegien a les escoles, un al dia. Era el mer fet de llegir-los, com qui fa una meditació al matí.

Per escriure fa falta una mirada conscient, ¿no?

[Joan] Brossa deia que el poeta no era qui feia llibres sinó qui se sabia mantenir en un estat receptiu permanent. Ell deia: vaig pel carrer, passa una dona amb un vestit blanc, cau una fulla d’un arbre i ja tinc el poema en marxa. No necessito estimulants perquè tot m’estimula. Però això significa anar sempre obert, en estat receptiu. Les primeres vegades no ets conscient d’això, la vida et trepitja fort i reacciones. Però després t’adones que, en el fons, només cal mirar, perquè estan passant coses contínuament. La gent que es dedica a l’art necessita una eina adaptativa perquè la vida els fa mal.

Hi ha una certa tesi segons la qual per poder escriure és necessari haver passat pel costat fosc. ¿Què n’opina, d’això?

Has d’estar connectat amb el que escrius, no pots pretendre que el lector estigui en això si tu no hi estàs. En aquests casos la connexió està garantida per una necessitat, t’hi va la vida. Clara Peya diu que necessita la música i que converteix la dissonància en consonància, i això és guaridor. Comences un poema molt fotut i després estàs igual de fotut però tens un poema que t’agrada i hi ha una certa satisfacció. Has ordenat alguna cosa, has pres distància, ho has posat en un foli, ho has dit en veu alta... Però no és necessari ni imprescindible estar en el costat fosc.

Pot tenir un cert risc mitificar això, veure-ho com una cosa sexi, perquè els problemes de salut mental no són gens agradables...

No. El que passa és que el patiment forma part de la vida humana i tothom hi està en contacte. Molta gent pot escriure des del patiment. O l’enamorament, la passió... I necessiten, com deia Unamuno, pensar el sentiment i sentir el pensament. Hi ha gent que em diu que vol fer poesia perquè li interessen els sentiments. Doncs t’hauran d’interessar els pensaments perquè el poema no és "ai, ai, ai". Vaig llegir un estudi que deia que seria molt bo per als joves escriure un poema al dia, com qui al matí fa ioga o meditació.

Hi ha molts tallers sobre la utilitat d’escriure poesia en persones amb malestars emocionals o diagnòstics...

Notícies relacionades

Crec que com a eina de vida, com més gent la conegui i la pugui fer servir, millor. Evidentment, tot això no seran poesies. Però és molt útil i molt assequible. Quan vaig a escoles, els faig un exercici de coses fotografiables: xemeneia, paperera, pissarra... I que posin les paraules màgiques: "Em sento com...". I recordo un nen de sisè de primària dient "soc com una xemeneia que treu fum i tristesa".

I en una escola, una nena va dir "soc com un cementiri perquè la meva mare m’estima des del cel". No havia parlat de la mort de la seva mare fins aquell moment. Llavors, jugant acabes dient el que segurament no diries.