45 anys punxant rock a Gràcia

Sense ànim de ser exhaustius, el 1980 van actuar a Barcelona, per ordre cronològic, The Police, Joe Jackson, Iggy Pop, Bob Marley & The Wailers, un altre cop The Police –aquesta vegada a triple cartell amb XTC i Dr. Feelgood–, The Ramones i Mike Oldfield, ganxos principals de la francament diversa Festa del Treball del PSUC, en què també van tocar Diego Cortés, Los Rápidos i Los Rebeldes; The Specials, Thompson Twins, The Boys, Urge i Itch al festival The Great British Beat, que prometia "tota la música d’ara per a la gent d’ara" –els fans de Nick Lowe detectaran la font d’inspiració del lema–; Leonard Cohen, Kevin Ayers, Eric Burdon i The B-52’s.

També el 1980, el 15 d’agost, va obrir el Musical Maria, en la primera jornada de la festa major de la Vila de Gràcia, on encara hi és com si estigués conservat en ambre. El Musical Maria farà 45 anys el pròxim dia 15 i ho celebrarà amb una festa on, per exemple, se sortejaran dues entrades per veure El Último de la Fila a l’Estadi Olímpic el 2026. Poca broma amb el premi: les entrades per a les dues dates barcelonines del grup estan esgotades.

Toni Maristany i Carmelo Pellín van fundar el Musical Maria després d’haver-se acostumat al negoci com a treballadors de La Enagua, un clàssic dels bars musicals de la Barcelona dels anys 70 que va tancar el 1984. El mateix concepte de bar musical ara és una relíquia, i les seves encarnacions no són gaires, sobretot en l’òrbita rock. Els bars musicals, però, van regnar en la nit barcelonina, de la zona alta als barris perifèrics. De vegades n’hi deien pubs. "Ser l’últim d’una espècie no és motiu d’alegria", diu Jordi Cazes, encarregat del Maria, on va començar a treballar el gener del 2000 de discjòquei i d’home per a tot. No podia demanar més: era el bar de capçalera de la seva colla. Maristany i Pellín encara mantenen la propietat.

Les parets del Maria, folrades de fusta, també ho estan de memorabilia rock. L’última incorporació és una fotografia promocional dels Beach Boys quan van publicar Pet sounds (1966). Cazes la va comprar per internet quan feia poc que s’havia mort Brian Wilson, el líder del grup, l’11 de juny. El dia de la mort d’Ozzy Osbourne, el 22 de juliol, quatre o cinc persones van entrar cada una pel seu compte al Maria tan bon punt el bar va aixecar la persiana. Aviat se’n va saber el motiu, diu Cazes: els havia arribat la informació que hi hauria algun record per al cantant de Black Sabbath. I tant que n’hi va haver. I fins i tot una tertúlia fúnebre.

Transicions coherents

Notícies relacionades

¿Macrofestivals a l’hivern?

Ja T’ho Diré celebra els 30 anys de ‘Moviments salvatges’

Al Maria, en fi, la música és important. Cazes va començar punxant-hi amb vinil, CD i casset. Ara ho fa amb el programa per a dj de la plataforma de música en streaming TIDAL. Res de posar una llista i oblidar-se de l’assumpte. Ell i Juan Carlos Pombo punxen cançó rere cançó segons el pla inicial, l’ambient i la reacció de la clientela. A Cazes li agrada l’explicació que li va donar un directiu britànic de la UEFA sobre com és que anava a espetegar al Maria cada vegada que venia a Barcelona a veure jugar el Barça: "És l’únic bar que conec en què en una hora puc sentir d’Etta James a Soundgarden", li va dir. Són orgull de la casa les transicions coherents entre diversos estils. Els elapés acumulats en eres pretèrites del Maria no són a les lleixes "per decoració sinó per reivindicació", assenyala Cazes. Tot i que ja no hi ha giradiscos, aquests elapés expliquen una història.

El responsable del bar remarca la "transversalitat" del públic del Maria, en edat, en pintes i en preferències musicals. "No excloem a ningú", indica. El parroquià més fidel és sens dubte el fotògraf Flowers, que pràcticament cada nit passa una estona pel Maria, entre altres coses a veure si ven algun calendari o algun disc. Fins i tot té una vitrina de sixties amb discos i objectes que renova molt de tant en tant. "És un personatge de l’underground barceloní i del Maria", afirma Cazes. Al bar només hi ha una cosa més segura que l’assistència del Flowers: que l’última cançó que s’hi sent és Maria, de West Side Story.