Tozzi i la seva "ultima notte"

Tozzi ja havia especulat a retirar-se fa més de dues dècades. ¿Per què s’hi ha decidit ara? "Fa molt que hi pensava, sí, quan vaig començar a adonar-me que havia dedicat tota la vida a la mateixa activitat. Ara tinc altres projectes, però no us els puc avançar", apunta. "Sortir a l’escenari és una festa, però hi ha una altra part molt pesada: anar sempre d’un costat a un altre, els viatges, els canvis d’hotels... Això és el que porto més malament". Té 73 anys, tot i que artistes bastant més grans que ell, com Tom Jones, els Beach Boys i els mateixos Rolling Stones, continuen en dansa. "Entenc que continuïn fent-ho mentre se sentin amb ganes".

Fill dels Beatles

Era un adolescent quan va formar els primers grups, al Torí on va néixer, més marcat pel pop britànic que no pas pels cantants melòdics italians que, als 60, conquerien mercats com l’espanyol. "La meva cultura musical va sorgir dels Beatles. Amb 12 anys vaig començar a tocar les seves cançons amb la guitarra. Ells treien cada setmana una cançó fantàstica", recorda. El més important d’aquells grups va ser Data, amb el qual va publicar un àlbum, Strada blanca, ja el 1974, en una línia pop i amb tot un seguit de sons acústics i orquestracions.

Tres anys després, ja en solitari, va arribar Ti amo, el seu primer èxit, al qual van seguir Tu, Gloria, Stella stai (Claridad, en la versió en castellà)... Cançons en què la figura femenina sempre era central, amb connotacions variables: ¿objecte pertorbador, origen d’angoixes i turments? "No, no, estimes, odies, perquè els sentiments més importants són així de forts, però són un regal de Déu", assenyala Tozzi, partidari d’entendre l’amor més enllà del romanticisme. "És el sentiment més important i ha de ser present cada dia, envers els altres, envers el respecte al proïsme i als animals".

Gloria no va existir

Notícies relacionades

¿Macrofestivals a l’hivern?

45 anys punxant rock a Gràcia

Respecte a la seva famosa Gloria, diu que no es va inspirar en ningú en concret. "No coneixia cap noia que es digués així. Després sí, n’he conegut moltes. Però la cançó no parla només d’una noia anomenada Gloria, sinó d’un sentiment", apunta. Situa el punt més fort del seu repertori en Ti amo. "La peça més original i la que em va presentar al món i em va fer famós a França, Espanya, Amèrica... Per a mi, és el títol més representatiu de la meva carrera". ¿I Notte rosa (1981), aquella immersió fantasiosa de més de set minuts que aporta el leitmotiv de la gira? "És un tema més del repertori, però és perfecte per donar-hi títol", assenyala. Tozzi va representar la televisió italiana a Eurovisió el 1987 (Gente di mar, fent duet amb Raf: van quedar en tercera posició) i, èxits al marge, considera que el disc "més important" de tota la seva carrera és Il grido (1996), "fet amb amics americans com ara Greg Mathieson, amb una producció i un so fantàstics".

Umberto Tozzi no amaga gens que està desubicat en l’imaginari musical del present i l’enyorança que té dels descobriments pop d’altres temps. "No crec que es pugui tornar a fer una música com la dels anys 60, 70 o 80. Hi havia una creativitat extraordinària. La música d’avui dia no m’emociona, no és com la dels Beatles o Pink Floyd", diu. "No en sé la raó; només veig que és així. Però estem en altre temps, i és lògic que les noves generacions gestionin una altra mena d’emocions".