D’Amelia Earhart al seu futur marit

Hi ha cartes que fan venir ganes de tornar a escriure cartes. No whatsaps precipitats, ni correus plens d’emoticones, ni missatges que s’esborren en obrir-se. Cartes de debò. Amb paper, tinta i temps. Que demanen ser llegides més d’una vegada. Tan ben escrites que un hi intueix els silencis i fins i tot les paraules no dites.

Com la que va escriure la pilot Amelia Earhart la matinada del seu casament. Fan venir ganes de tornar a néixer, fer-se pilot i negociar l’amor amb una claredat que imposa respecte. Una carta que desconcerta perquè no respon a l’amor romàntic habitual –parlem d’una carta que aviat farà cent anys– i emociona per l’honestedat i la maduresa que desprèn.

Aquesta és la primera entrega de la sèrie estiuenca Les cartes són per a l’estiu, encara que el més comú ja sigui no rebre ni una postal. Però en aquest temps suspès, entre calor i pausa, llegir cartes antigues pot il·luminar el present. I la d’Amelia és molt bona.

Parlem de la pionera de l’aviació, la primera dona que va travessar sola l’Atlàntic el 1932. Un any abans, el matí del seu casament, va escriure a George Palmer Putnam, editor i futur marit: "Hi ha algunes coses que haurien de quedar per escrit abans que ens casem [...]. De nou et faig saber que em caso amb reticència". Així, sense embuts, comença la carta.

Casar-se la preocupava, no pas per falta d’amor, sinó per amor a la seva independència. La seva carta no demanava permís ni oferia excuses: exposava una manera d’entendre l’amor que, gairebé un segle després, continua sent revolucionària. "Evitem interferir en la feina o el plaer de l’altre i no permetem que el món sigui testimoni de les nostres alegries o desacords. Potser em veuré obligada a conservar un lloc on poder anar per ser jo mateixa, de tant en tant". Ella volia volar, i ho va deixar clar des del primer minut.

Llibertat i comprensió

Algú es podria preguntar per què s’havia de casar si tenia tants dubtes. La resposta és a la carta. No és amor romàntic, sinó amor madur. Li demana llibertat i comprensió. Un matrimoni sense lligams: "No t’exigiré cap codi medieval de fidelitat ni em consideraré lligada a tu". Pacte entre iguals: compartir la vida sense deixar de ser un mateix.

Inclou fins i tot una clàusula de sortida: "Em deixaràs marxar al cap d’un any si no trobem la felicitat junts". Sense dramatismes ni paranys. Sinceritat radical. Un contracte emocional, sense maquillatge.

I enmig de tanta franquesa, tendresa: "Faré com pugui per donar-te aquesta part de mi que coneixes i desitges". No promet més del que pot complir. Potser és més amor que qualsevol forever and ever.

Llegida avui, sorprèn que no hagi arribat abans a les nostres mans. El matrimoni d’Earhart i Putnam, pel que sembla, va ser feliç, però no va durar gaires anys. El 1937, Amelia va desaparèixer sobre el Pacífic mirant de fer la volta al món. No se’n van trobar mai les restes. Si hagués pogut triar com morir, potser hauria sigut així.

Notícies relacionades

K-pop imperial, gairebé maquiavèl·lic

Sweeney, la ‘Taylor Switf’ republicana

Però, en canvi, aquesta carta sí que va sobreviure. Un manifest de llibertat íntima i radical que mereixeria llegir-se en cursos prematrimonials o en el registre civil, o penjar-se a la nevera.

Aquest estiu pot ser bon moment per recuperar el plaer de dir les coses per escrit. En la meva adolescència, als 90, les cartes eren per a l’estiu: escrivíem a les amigues de l’escola totes les aventures d’aquells dos mesos. Algunes, com la d’Amelia, poden durar tota la vida.