Quan buscar la felicitat és un crim

Amb el seu segon llarg dirigit a duo, Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha miren de recordar-nos la crua realitat de les dones que viuen sota el repressiu règim iranià. No queda clar, això sí, que per a això sigui adequat estructurar tres quartes parts de la pel·lícula a la manera d’una comèdia romàntica càlida i lleument absurda centrada en dos septuagenaris. La seva protagonista femenina ha viscut sola durant dècades i un dia decideix sortir a la recerca de l’amor abans que sigui tard. Amb gentilesa, sedueix un solitari taxista i el convida a passar la vetllada a casa seva; allà conversen, beuen més del compte, ballen amb passió i comencen a pensar en un futur compartit.

La cinta avança al ritme de la cita, a cavall d’una càmera que escurça distàncies a mesura que augmenta la intimitat entre dos personatges que, en contra del que és habitual tant en el cine iranià com en les històries d’avis, traspuen desig; ella, a més, exhibeix una proactivitat que resulta subversiva si es considera la violència amb què el règim dels aiatol·làs combat l’autonomia i la sensualitat de la dona. El problema és que Mi postre favorito acaba castigant la recerca de felicitat dels seus personatges i, de manera involuntària, sintonitzant amb la trasbalsada moralitat oficial que impera a l’Iran.