Gegant del jazz afrollatí i arquitecte de la salsa

"Si paro de tocar, em moro més ràpid", assegurava el pianista, director d’orquestra i compositor d’origen porto-riqueny Eddie Palmieri per justificar l’intens ritme de treball que mantenia fins i tot després d’haver-se convertit en octogenari. L’estratègia, però, no podia funcionar per sempre. Després que una malaltia l’apartés dels escenaris i els estudis de gravació el 2023, el músic novaiorquès, pioner de la salsa i llegenda del jazz afrollatí, va morir dimecres passat als 88 anys a casa seva, a Hackenstack, Nova Jersey.

Nascut el 15 de desembre de 1936 a l’Spanish Harlem en el si d’una família porto-riquenya amb interessos musicals, Palmieri anava per a timbaler i mai va abandonar aquesta vocació –"el tambor està en la meva ànima i en la meva sang", solia dir–, però va acabar dedicant-se al piano per influència de la seva mare i el seu germà Charlie. El 1961 va fundar la seva primera banda important, La Perfecta, un grup de vuit músics amb un nom que ho diu tot sobre l’ambició artística que guiava els passos del jove Palmieri. No va trigar a convertir-se en un fenomen en l’escena novaiorquesa.

Un so nou

Al capdavant de La Perfecta, una banda que tenia la particularitat de comptar amb una línia de trombons en lloc de les trompetes habituals en les orquestres llatines, el músic va començar a forjar un so original en què la influència jazzística es barrejava amb els ritmes afrocaribenys com el mambo i la rumba per establir les bases del que una mica més endavant es coneixeria com salsa. Una etiqueta, per cert, que mai va ser del grat de Palmieri, que va preferir sempre referir-se al que feia com música afrocubana o afrocaribenya.

En la dècada dels 70, el permanent afany innovador de Palmieri va fer que la fusió es fes encara més complexa, i va incorporar elements del rock, del soul i de la música clàssica i va col·laborar amb artistes com el contrabaixista Israel López Cachao, el trompetista Alfredo Chocolate Armenteros o el llavors joveníssim cantant Lalo Rodríguez. Al costat d’aquest últim va gravar el 1973 l’emblemàtic àlbum The Sun of Latin Music, que es va convertir en la primera producció a guanyar un premi Grammy específic per a música llatina.

Notícies relacionades

K-pop imperial, gairebé maquiavèl·lic

Sweeney, la ‘Taylor Switf’ republicana

A aquell primer guardó el van seguir d’altres Grammy pels discos Palo pa’ la rumba (1984), Solito (1985), Masterpiece / Obra maestra (2001, en col·laboració amb Tito Puente), ¡Escúchame aquí! (2005) i Simpático (2006, en col·laboració amb el trompetista Brian Lynch). El 2013, Eddie Palmieri va ser nomenat Mestre de Jazz pel Fons Nacional per a les Arts i va rebre el premi a la trajectòria en l’edició d’aquell any dels Grammy Llatins.

La mort de Palmieri ha commogut especialment la comunitat musical afrocaribenya i el món del jazz llatí en general, que han deixat testimoni de l’enorme influència que l’artista nuyorican va exercir al llarg de diverses dècades. En aquest sentit, el segell discogràfic Fania Records, marca emblemàtica de la salsa, no va dubtar a qualificar Palmieri com "un dels artistes més innovadors i únics en la història de la música".