Joan Didion, carn de psiquiatre

Ser sobreprotectora com a mare. Treballar massa. Haver viscut dificultats econòmiques en els primers anys del seu matrimoni amb el també escriptor John Gregory Dunne, quan tots dos van deixar les seves feines estables a Nova York –Joan Didion a Vogue, ell a Time– i van decidir mudar-se a Califòrnia i establir-se com a escriptors freelance. Van adoptar llavors la seva única filla, Quintana Roo: "Que bonica", "que bufona", la piropejaven els cambrers al bistró de Beverly Hills on van menjar aquell matí del 1966 al sortir amb la nadó del jutjat. L’aposta va resultar providencial en l’àmbit professional i Joan Didion es va convertir a Califòrnia en la cronista estrella de com el somni americà es va convertir en malson lisèrgic a finals dels 60, amb la guerra del Vietnam i els assassinats de Charles Manson com a teló de fons. Però alguna cosa es va torçar amb Quintana. Tòtem del Nou Periodisme, Joan Didion va posar la seva fina capacitat d’anàlisi a intentar reconduir el desenllaç de la seva filla, que pressentia tràgic.

"Uns anys difícils"

El llibre pòstum Apuntes para John (Random House) recopila les notes que l’escriptora va prendre en les seves sessions de teràpia. Van començar el novembre del 1999 quan, sent ja una autora consagrada que vorejava els 70, va decidir asseure’s al divan "després d’uns anys difícils" per a la seva família. El relat acaba sis mesos abans que Quintana Roo es casés, el juliol del 2003. Al desembre va ingressar a l’uci per una pneumònia i un xoc sèptic. I aquell mateix mes, el seu marit, John Gregory Dune, es va desplomar mentre sopaven i va morir víctima d’un atac al cor després de visitar la seva filla, que acabaria morint dos anys després.

"La vida canvia ràpid. La vida canvia en un instant. T’asseus a sopar i la vida que coneixes s’acaba", arrenca L’any del pensament màgic, que la va consagrar a escala internacional com a memorialista del dol. El va completar el 2005, el mateix any en què va ser diagnosticada de la malaltia de parkinson que va acabar amb la seva vida el 2021. No va ser capaç d’abordar la mort de Quintana Roo, que va morir amb només 39anys, fins al 2011, en Noches azules.

Apuntes para John completa el tríptic sobre la pèrdua de Joan Didion i aporta context. Davant la prosa hipnòtica i el·líptica de Noches azules i L’any del pensament màgic, parla de manera oberta de l’alcoholisme i la falta de rumb vital de Quintana Roo i del temor de la seva mare que la desorientació acabés en suïcidi. "No ha de buscar sempre el sot a la carretera. Que anticipi el sot no el fa desaparèixer. Continuarà sent-hi", li recomana el seu psiquiatre en una premonitòria sessió del 28 de juny del 2000.

"Entrava a puntades de peu"

Fins i tot el molt freudià Roger MacKinnon absol Joan Didion del mal rumb que ha pres la vida de la seva filla: tots els pares cometen errors i forma part del procés de créixer i sobreposar-s’hi, li recorda una vegada i una altra. Joan Didion, al divan, es debat entre el rigor i la fredor que caracteritzen els seus escrutinis, aplicats sobre si mateixa, i el ressentiment. En l’últim tram de la seva vida, al talentosíssim matrimoni ja li pesava "la pressió del temps". Cada vegada que es plantejaven la possibilitat d’alliberar-se de les seves obligacions –en comptes d’estar escrivint els guions de les pel·lícules de les quals tant es lucraven, dedicar-se a qüestions realment importants per a ells des del punt de vista artístic–, "Quintana entrava a puntades de peu", es desfoga Didion amb el seu psiquiatre.

I, tot i que l’ostentació d’Apuntes para John sigui més taquigràfica que estilística, ja que costa creure que l’escriptora no anés a les seves sessions terapèutiques equipada amb una enregistradora i les reprodueixi de memòria, segresta l’atenció del lector, que es converteix en un voyeur. Entre el morbo i la melancolia, va passant pàgines que toquen assumptes familiars relacionats amb les addiccions, la culpa, els traumes heretats, la depressió i les punyents complexitats de la relació entre mares i filles, sense estar gens segur que l’autora volgués explicar-li en realitat tot això.

Por a la didionmania

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

El text, cru en tots els sentits, va arribar a les llibreries nord-americanes l’abril passat per decisió del seu nebot, uns dies després que entrés a formar part de l’arxiu Didion/Dune a la Biblioteca Pública de Nova York juntament amb altres papers personals. I si bé Joan Didion no el va destruir, tampoc queda clar que volgués que es publiqués en forma de llibre, un debat que ha animat la primavera literària passada.

Si bé és cert que, el 2025, hauríem de cridar al·leluia perquè la gent encara prefereixi conèixer les intimitats de Joan Didion a veure nus d’alguns influencers, tal com esgrimia un article de The New York Times, inquieta pensar fins on poden arribar els hereus de l’autora impulsats per la didionmania. Els objectes personals de l’escriptora ja es van empenyorar el 2022 en una subhasta.