És la Scala de Milà, no la platja

¡Al·leluia!, exclamo mentre llegeixo que la Scala de Milà ha prohibit definitivament l’entrada al teatre amb "samarretes de tirants, xancletes o pantalons curts". Encara que fos una petició activa des del 2015, el menfotisme de la majoria d’assistents ha fet que la direcció es vegi obligada a impedir finalment deixar entrar a tothom que es presenti d’aquesta manera i, a més, no li reemborsaran els diners de l’entrada. A alguns, ho sé, la mesura indumentària els semblarà exagerada i fins i tot "classista". Són els mateixos que confonen roba informal amb anar deixat i moda formal amb elegància. Els que t’enarboren la vulgaritat sota la bandera de la llibertat i que, fins i tot anant de progres, traspuen altes dosis de retrogradisme perquè consideren en ple segle XXI que són els diners –i no l’educació i l’honradesa– el que et concedeix la classe.

Presentar-se a La Scala de Milà guarnit com si anessis a la platja (amb banyador, sense samarreta i suat) no només transmet el poc respecte que sents pel lloc que visites, la feina dels artistes i la resta d’assistents, sinó que anar vestit d’aquesta manera implica la mateixa actitud que mantindries a la sorra. Així, a la Scala de Milà, et trobaves llaunes de cervesa sota els seients i gent menjant, fent-se selfies o fins i tot atenent trucades durant la funció. I n’hi havia molts que abandonaven la funció a la meitat de l’obra. Perquè, si ets incapaç de diferenciar una experiència al Liceu d’una altra en un xiringuito de la Barceloneta, tampoc tindràs interès ni cap mena d’estima per l’art i la bellesa que es representi en aquest escenari.

Considerar que els que adopten aquesta deixadesa en les formes és la gent de classe humil és una solemne estupidesa. Els que ens hem criat en una família amb pocs recursos o hem viscut autèntiques experiències d’estretor (no em refereixo a si els teus pares et podien comprar l’últim iPhone, sinó si aquell dia podries menjar), el primer que aprenem és que no ens podem permetre el luxe d’anar pel món com si ens haguessin vomitat la roba a sobre. És més, acostumem a estar bastant ocupats a fer un bon efecte. No per frivolitat, sinó per honrar els esforços i la cultura que, malgrat totes les dificultats, els nostres pares ens van donar batallant contra els límits imposats per al nostre suposat estatus social.

Va ser l’anterior superintendent de la Scala, Dominique Meyer, qui va decidir relaxar el dress code del teatre. Segons va confessar, de jove, alguns imbècils de l’Òpera de París el van menysprear per vestir "com un obrer". I és que, tal com ja va ben advertir John Berger, "l’arquitectura del vestit deforma [delata] el treballador".

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

"Amb una samarreta ja fas"

En això de la indumentària, però, de vegades ofereixes la mà i t’agafen la màniga. "No és que hi hagi un codi de vestimenta; l’important és que vinguin vestits. Amb una samarreta ja fas", s’afanyava a aclarir amb desesperació una portaveu del teatre als mitjans de comunicació. Perquè quan imposes regles d’indumentària sempre et pot perseguir la por d’estar limitant la llibertat d’expressió de l’altre. Ningú diu, però, que no hi vagis amb texans, una camisa blanca, unes vambes, unes Dr. Martens o amb vestit i corbata. El que es pretén assenyalar és que sigui quin sigui el teu estil (la teva personalitat) ofereixis la millor versió i la millor disponibilitat de tu mateix. "No és l’aparença sinó l’essència; no són els diners sinó l’educació; no és la roba sinó la classe", va deixar dit la dissenyadora que va aconseguir que els rics volguessin vestir amb la senzillesa o distinció dels pobres. I, si no ho entens, potser és perquè el classista ets tu.