Nit d’èpica i flamarades de drac

La pantalla de vídeo no era horitzontal sinó vertical, detall per a tiktokers, i una passarel·la conduïa a dos escenaris circulars. L’estadi no es va omplir, 30.000 persones, però amb això ja s’hi comptava (el pla A era Cornellà). Res que pogués suggerir flaquesa en Lola Índigo, que va entrar en escena amb maneres de diva, flanquejada per una tropa de ballarins, coristes, tamboriners i trompeters, tornant als seus inicis amb Ya no quiero ná. Tènues reggaetons i una desviació costeruda: el drum’n’bass de Mala suerte, que va interpretar fent equilibris sobre una cadira que es recolzava en només dues potes.

Els "cosins" de Cornellà

Lola Índigo es va marcar un Taylor Swift: dues hores i 35 minuts recorrent les seves successives eras. Començant per les seves essències granadines, les del reivindicable epé GRX (2023), i ampliant-les, respecte a Madrid i Sevilla, amb un quadre flamenc recolzat en el fi guitarrista José del Tomate. Després van aparèixer uns "cosins" que va dir que tenia a Cornellà, ni més ni menys que els Estopa. Tu calorro a tota màquina, just un any després de la seva gesta a l’Estadi. I tot seguit, David Bisbal, en una d’huracanada Bulería.

La ressonància flamencorumbera va donar pas a sons més urbans en la insolent Yo tengo un novio ("que me come el coño, que me dice sucierías y me coje del moño"), preàmbul del gir pop electrollatí, apuntant a la nena que va ser, en peces com Killa, la guitarrera Spice Girls i la picada d’ullet a Aitana de Me quedo. Cors i tons de color rosa pastís (com l’automòbil en el r’n’b de Tamagochi), estètica extreta del film Barbie.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Lola Índigo ha fet d’aquests tres estadis un manifest en el qual es posiciona com una d’equivalent de les estrelles anglo i latam, amb el seu segell propi, les seves arrels i la mirada fixada en ultramar. El seu repertori té alts i baixos, però ella domina i la seva posada en escena és imponent. Ho va ser més si això és possible en el bloc, futurista, en què va sortir d’un ou gegant metal·litzat, acompanyada de Quevedo, per abordar El tonto.

Reggaeton i múscul EDM, col·leguisme amb els colombians Cali & El Dandee (Yo te esperaré) i, cap al final, la veu entretallada per l’emoció, rumb cap a les cartes finals Moja1ta i La reina, amb escenografia imperial, inspirada en últim àlbum, Nave dragón. Mirant el rellotge: "Ens fan fora a les onze. El soroll i no sé què", va rondinar. Ja deien els Stones que no sempre pots aconseguir el que vols.