Avortaments clandestins i rockers

Pel mètode de seguir pistes trobades en llibres, discos i pel·lícules es van autoeducar generacions, sobretot individus inclinats a l’underground. El mètode funciona de perles en temps d’algoritmes i informació a mansalva. Només cal utilitzar-lo. Dídac Aparicio va saber de l’existència d’Up the junction (1963), de Nell Dunn (Londres, 1936), a través de Superestrella de las calles. Un año con Lawrence, la biografia de l’excapitost de Felt que va publicar a Contra. "El millor llibre de ficció anglès dels seixanta: bonic, senzill, honest, revelador", va escriure Lawrence a Instagram quan va posar a la venda la seva edició original per 60 euros. Així ho consigna el biògraf Will Hodgkinson. Una superestrella dels carrers ha de buscar-se la vida. L’antena d’Aparicio va vibrar, l’editor va seguir la pista i aquí tenim En la encrucijada (Contra), no només la primera traducció de la col·lecció de relats de Dunn a Espanya, firmada per Javier Calvo, sinó la primera traducció de Dunn a Espanya. L’obra va ser convertida en pel·lícula per Ken Loach el 1965 i per Peter Collinson el 1968, i va inspirar a Squeeze el cim del pop narratiu del mateix títol, de 1979.

Sense dramatisme afegit

En la encrucijada recull 16 relats que componen un retaule de la vida quotidiana de les dones de classe obrera de Battersea, districte londinenc dominat per la central elèctrica que Pink Floyd va immortalitzar a la portada d’Animals. Tres joves treballadores d’una fàbrica de bombons són en el nucli de la majoria de les històries. Les veiem i especialment les escoltem, a elles i a altres dones, a la feina, de compres, a la bugaderia, a la cuina de casa, en pubs, en balls, en carrerons, en un club de cites tan cutre que no té llicència per servir whisky, a la sala de visites d’una presó d’homes.

Els tios sembla que només saben fer una cosa: embarassar noies. Tot i que tampoc se’ls dona malament tenir problemes amb la justícia. L’avortament va ser il·legal a Anglaterra fins a 1967, el mateix any en què es va autoritzar l’accés a la píndola anticonceptiva a través de la sanitat pública. El relat Al lado mismo del parque narra un avortament clandestí. Ni un gram de dramatisme afegit té la prosa de Dunn, autora amb una oïda excel·lent per a la conversa popular. A Los niños, una nena de 10 anys explica com si tal cosa que no li va agradar gaire tenir sexe amb un amic. "¿Li vas deixar que t’abaixés les calces?", li pregunten. "No, és clar que no. Me les vaig abaixar jo sola", respon. "La vida no és gran cosa sense unes rialles de tant en tant", resumeix una dona el to del llibre a Hora del almuerzo. Llengües afilades i camaraderia com a resistència al masclisme rampant.

Com a ‘Common people’

Notícies relacionades

Els ‘textos explícits’ i l’encant del dolentot

Mendoza vola a la FIL per passar el testimoni de la seva Barcelona literària

En la encrucijada va guanyar el premi John Llewellyn Rhys i va ser un best seller. Més important: va fer aflorar realitats ocultes i va donar veu a dones que no la tenien. Ningú més improbable que Dunn per escriure En la encrucijada. El seu pare era el baronet Sir Philip Dunn i per via materna descendeix del cinquè comte de Rosslyn. Va ser educada en un convent fins als 14 anys. Amb el seu marit, el guionista Jeremy Sandford, va canviar Chelsea per Battersea el 1959, i allà va treballar, sí, en una fàbrica de bombons. La seva història remet a la de la pija grega que vol viure com la plebs britànica de la cançó Common people, de Pulp. Amb almenys dues diferències: Nell ho va fer i va plasmar la seva experiència amb empatia i honestedat, com remarca Lawrence. A En la encrucijada la van seguir Talking to women (1965), conjunt de nou entrevistes amb amigues (proletàries, riques hereves, artistes), i Poor cow (1967), la seva primera novel·la, amb una protagonista que podria ser una de les joves d’En la encrucijada embolicada en les promeses del Swinging London.

En la encrucijada es va publicar quan els 60 encara no eren els 60. Els Beatles s’estaven enlairant i el llibre reflecteix el temps anterior al remolí revolucionari que van originar poc després. Els nois conflictius són rockers de caçadora de cuir i motocicleta anglesa. En ràdios i màquines de discos sonen cantants blancs més aviat rígids (Gene Autry, Johnny Tillotson, Neil Sedaka) i rhythm and blues negre amb el fre de mà posat (Gene McDaniels, Sam Cooke, The Exciters). L’alliberament estava encara per arribar.