Espot publicitari que fa caure de cul

E l protagonista de la cinquena pel·lícula de Joseph Kosinski, Top Gun: Maverick (2022), és un veterà enfrontat a una última oportunitat per arribar a la glòria, exercint de mentor mentre pilota a gran velocitat una màquina capaç de volar amb propulsió imparable. El de la sisena, F1, també. Totes dues, a més, reivindiquen tant el valor de l’experiència humana com el de la tecnologia, i tant el de la rebel·lia com el del treball en equip. En tot cas, davant les grans dosis d’intriga que Maverick creava mentrestant a través de combats aeris i bombardejos preparats de persecucions i proves de resistència, F1 oposa tan sols carreres de cotxes. Carreres increïbles, això sí.

L’altra clau de l’èxit de Maverick és l’existència de Top Gun (1986), que li va atorgar moltes eines per aconseguir una implicació emocional i nostàlgica. En canvi, a aquest efecte F1 sobretot se serveix d’un arc narratiu que el cine esportiu ha convertit en clixé: un vell que va poder regnar però no ho va fer entrena un jove cridat a aconseguir-ho. De fet, les escenes de la pel·lícula que no transcorren sobre l’asfalt funcionen sobretot com a temps morts, perquè la trajectòria de la seva peripècia argumental és tan predictible com la d’una pilota llançada per un turó i perquè, en realitat, el seu heroi és més cool que interessant: quan el coneixem, els dimonis que el van fuetejar ja han mort, i ara no pateix més debilitat que el tipus d’arrogància indolent esperable d’algú que és un as en el seu terreny i passeja el carisma de Brad Pitt.

A més, F1 ha sigut dissenyada com un enorme espot publicitari de la fórmula 1, i és tal l’afany per fer quedar bé l’anunciant que el relat no té arestes. No explora les controvèrsies que afecten el circuit, ni la quantitat de diners que mou, ni l’extraordinària pressió que afronten els pilots.

Per compensar aquestes carències F1 proposa –a més de moltes explicacions tècniques que destorbaran els fans de la fórmula 1 i no aclariran les coses a la resta– avançaments suïcides, espurnes que salten i accidents espectaculars, en grans quantitats. Com les de Maverick, les seves escenes de pilotatge vessen realisme a través de plans impossibles capturats per càmeres muntades sobre vehicles que de veritat viatgen a velocitats vertiginoses, i ens posen gairebé literalment al seient del conductor. En aquells moments, la pel·lícula mostra una dedicació absoluta a la transmissió d’una energia cinètica aclaparadora, i una confiança total que amb això en té prou per compensar el que té de formulària i derivativa. Si vostè accepta el tracte, cordi’s el cinturó i gaudeixi de la carrera.

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

‘F1: la película’

Joseph Kosinski (Estrena: 27/6/2025)