Elogi de la persistència de Brad Pitt

Brad Pitt té 61 anys, edat suficient per ser avi del més jove dels rivals d’Alonso en el circuit –Kimi Antonelli, de 18 anys–, i, malgrat això, no només encarna el pilot protagonista d’F1: La película, sinó que, a més, durant la filmació no va necessitar que un especialista el substituís a l’hora de rodar les espectaculars escenes de carreres. Cert, el que ell va conduir no eren cotxes de fórmula 1 autèntics, sinó rèpliques dotades de motors una mica menys potents, però tot i així va arribar a velocitats de fins a 290 quilòmetres per hora al fer-ho. No ho intenti vostè a casa.

Poques arrugues

Per descomptat, l’estat de forma de Pitt no és coherent amb la informació del seu DNI; el seu cos es manté immune als efectes normals del pas del temps. Malgrat algunes arrugues, el seu rostre es manté majoritàriament inalterat, i no té ni papada, ni panxeta incipient o entrades al front; tot i que cada vegada amb més cabells blancs, encara es pot pentinar com un eriçó, o amb tupè, o deixar-se melena a l’estil Rapunzel com va fer quan va protagonitzar Entrevista amb el vampir fa més de 30 anys. I sigui dit de passada, el seu atractiu físic continua sent tan obvi, tan de manual i tan transversal –a diferència de la moixama i les sabates Crocs, ell sí que és per a tots els gustos– que resulta gairebé paròdic. Per posar-lo en perspectiva, que serveixi recordar que Pitt és cinc anys més vell que, per exemple, Santos Cerdán; i que el seu amic George Clooney, que sí que ha envellit com toca, ara faria el pes interpretant el seu pare malgrat que només en té tres més que ell.

Però la durabilitat de l’actor, que el converteix en algú idoni per protagonitzar F1, no se circumscriu a la seva genètica. És veritat que aquests atributs són el que primer li va permetre donar-se a conèixer, quan va aparèixer sense samarreta i marcant tauleta en un parell d’escenes de Thelma & Louise (1991), però també ho és que, immediatament, ell es va dedicar a soscavar aquesta sexualitzada imatge donant vida a personatges tan profundament perjudicats com, entre molts d’altres, un autèntic pirat a Doce monos (1995) i el violent àlter ego de Tyler Durden a El club de la lucha (1999). Des del principi, a més, ha exhibit un sorprenent bon ull participant com a actor en una successió de pel·lícules que han resultat ser culturalment transcendents, com Seven (1995), Ocean’s Eleven (2001), L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2007), Maleïts malparits (2009), L’arbre de la vida (2011) i Érase una vez… en Hollywood (2019), que li va proporcionar l’Oscar al millor actor.

Com a productor

I, per cert, el llistat de ficcions en els crèdits de les quals apareix com a productor sorprèn encara més. Hi figuren, per exemple, Infiltrats (2006), 12 anys d’esclavitud (2013) i Moonlight (2016), totes guanyadores de l’Oscar a la millor pel·lícula.

És gràcies a aquesta destresa a l’hora de fer currículum que Pitt ha aconseguit mantenir-se rellevant al llarg del temps. Això, sumat a la traça dels que li dissenyen l’estratègia d’autopromoció, li ha permès mantenir la reputació pràcticament intacta després d’enfrontar-se a un problema d’alcoholisme i a un llarg i brutal procés de divorci d’Angelina Jolie, durant el qual va ser acusat d’agredir físicament la seva família i després del qual els seus propis fills van tallar els seus vincles amb ell, i mentre manté una relació sentimental –amb Inés de Ramón, de 32 anys– que desafia no només les lleis de les matemàtiques sinó també la correcció política i, a ulls de molts, fins i tot la higiene moral.

Malgrat l’escrutini públic a què la seva vida privada s’ha vist sotmesa, en efecte, al llarg de tres dècades l’estrella Brad Pitt no ha deixat de brillar. Tom Cruise és l’únic actor de la seva mateixa edat que manté un nivell d’èxit similar al seu, però la diferència entre tots dos és que, mentre que Cruise porta molt temps protagonitzant exclusivament cine d’acció destinat a rebentar la taquilla, F1 és un dels comptats blockbusters que engrosseixen la filmografia de Pitt; ell sobretot fa pel·lícules que aspiren a obtenir premis i elogis de la crítica, malgrat ser conscient tant que el seu aspecte físic és un hàndicap a l’hora de ser pres seriosament –cap de les seves escenes a Érase una vez… en Hollywood va ser tan comentada com una en la qual es treu la samarreta– com que mai tindrà el prestigi actoral de què gaudeixen Daniel Day-Lewis o Joaquin Phoenix. A diferència d’ells, Pitt no és un actor camaleònic i dotat d’un catàleg aparentment inesgotable de registres; la seva gran carta, com la de Robert Redford o Paul Newman al seu dia, és l’inefable carisma que traspua mentre interpreta amb gran eficàcia diferents variacions de si mateix.

Parella amb Clooney

Aquest component autoreferencial és particularment explícit en els dos llargmetratges més recents que ha protagonitzat. La comèdia criminal Wolfs (2024), en la qual va formar parella amb Clooney, mirava de funcionar abans que res a tall d’homenatge a l’estatus gairebé mític dels dos actors. I F1 aspira a significar per a ell una cosa similar al que Top Gun: Maverick (2022) va significar per a Cruise; no és casual que el director de les dues pel·lícules sigui el mateix, Joseph Kosinski.

Notícies relacionades

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Lucía Cerezo, la jove sensació del ‘romantasy’

D’entrada, el personatge que ocupa el centre de totes dues és un veterà d’esperit rebel a qui es presenta una última oportunitat per triomfar en el que fa i que, mentre l’aprofita, ensenya a tots els altres com fer la seva feina, com pensar i com molar; i tant l’una com l’altra, a més, funcionen a tall de reivindicació del carisma, la durabilitat i la condició icònica de l’actor que la protagonitza.

Perquè, a través d’aquestes enlluernadores seqüències rodades en circuits autèntics durant les quals els bòlids lluiten entre si creant simfonies de soroll i fúria, i d’escenes ambientades fora de l’asfalt en les quals el seu heroi sembla preguntar-se si els grans èxits de la seva vida ja han quedat enrere, F1 demostra que –malgrat que portava sis anys sense fer-ho, i malgrat tot el que ha plogut des d’aleshores– Brad Pitt continua sent capaç de carregar amb una pel·lícula sencera ell sol, o gairebé, controlant-la amb precisió des del seient del pilot i trepitjant l’accelerador fins a fer-la volar.