La memorable ‘Rusalka’ d’Asmik Grigorian
La soprano Asmik Grigorian, este domingo en el Liceu de Barcelona, interpretando la ópera Rusalka. /
Gràcies a la genial interpretació de la soprano Asmik Grigorian era igual el que explicava la forçada –i esbroncada– posada en escena de Christof Loy de la Rusalka de Dvorák, títol que va tornar diumenge al Liceu. Perquè la cantant lituana domina vocalment i emocionalment fins a tal punt aquest paper –a què uneix els seus impressionants dots com a actriu– que es converteix en el retrat viu del personatge, present en les seves mirades, en els seus moviments; Loy no l’hi posa gens fàcil, obligant-la a moure’s amb crosses o a ballar en puntes. Perquè el muntatge d’aquesta popular òpera txeca estrenada el 1901 que porta més de 1.600 representacions al Teatre de l’Òpera de Praga –en el Liceu s’havia vist 14 vegades– presenta una relectura radical que, més enllà de la trobada de dos mons que col·lideixen, no té res a veure amb l’original, sumint-se en el metateatre i en el perfil psicològic de la protagonista. La proposta funciona per la bellesa de l’espai on s’ambienta, la mil·limètrica direcció d’actors, les eficaces coreografies i l’entrega d’uns intèrprets molt ben alliçonats, tal com va passar l’última vegada que l’obra es va veure en el Gran Teatre, el 2013, quan Stefan Herheim també la va posar del revés, però mutilant-la convertida en un joc que parlava del desig sexual.
En aquesta tornada, afortunadament, Grigorian va comptar amb un còmplice de luxe, Piotr Beczała com el Príncep que enamora la protagonista, cantat amb la potència, eficàcia i credibilitat habitual del tenor polonès, aquí convertit en un heroi romàntic i elegant, però desesperat. Una altra estrella, Karita Mattila, va assumir sense problemes el paper d’una Princesa estrangera tenyida d’ira i despit. Al Vodnik del grec Alexandros Stavrakakis li va faltar accent wagnerià i greus extrems més consistents i la Bruixa Jezibaba d’Okka von der Damerau va aportar teatralitat a un personatge poc perfilat.
Notícies relacionadesTots ells van estar ben secundats sobretot pel ben plantejat i més ben cantat Guardaboscos de Manel Esteve al costat del Caçador de David Oller i les tres nimfes, Julietta Aleksanyan, Laura Fleur i Alyona Abramova.
La direcció musical de Josep Pons va resultar molt convincent, i va aconseguir dels solistes, del Cor i de la Simfònica del Liceu un so equilibrat, conjuntat i mal·leable en el títol amb què s’acomiadava del podi del Liceu com a responsable musical de la casa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Laura Lobo, advocada experta en herències: “No s’ha de donar per fet que els nebots hereten del tiet solter i sense fills”
- Marc Márquez passa pel quiròfan i es complica la seva reaparició
- Doncs no va ser en directe
- Nou estadi L'adjudicació de les obres al Camp Nou sota sospita
- Solidaritat amb Palestina ¿La vaga del 15 d’octubre per Palestina segueix endavant després de l’acord de pau? Sí, i aquests són els serveis mínims
- El secret del lampista perquè el radiador escalfi al màxim rendiment: així es purga en uns minuts
- ACTUALITAT BLAUGRANA De Jong apunta a una dècada al Barça: «S’ha exagerat el que guanyo i això ha afectat com m’ha vist la gent»
- Sector bancari El món empresarial català conté la respiració davant el final de l’opa
- Tornada Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després
- OSTEOPOROSI Les fractures òssies per fragilitat augmentaran un 30% en tan sols cinc anys i les dones són el grup més vulnerable