"A Espanya consumim cocaïna com els ‘yuppies’ dels 80"

"La cocaïna és combustible per al ritme de màxima productivitat i màxima competitivitat a la feina que hem integrat dins nostre. Ja ens donem sols les fuetades –diu David López Canales, autor d’¿Una rayita? (Anagrama)–. Alhora, permet una evasió immediata a un oci en què busquem experiències noves i fortes. Consumim cocaïna com els yuppies de Wall Street dels 80, però sense ser-ho".

El regnat de la cocaïna, droga il·legal i completament mainstream, també té una explicació científica. "Vivim en una societat que busca el plaer immediat –assenyala López Canales–. El like o el comentari aconseguit a les xarxes socials, les compres o els restaurants són petites injeccions de dopamina. La cocaïna proporciona el mateix efecte, però pel broc gros".

Més producció

¿Una rayita?, publicat a la col·lecció d’assajos breus Nuevos Cuadernos Anagrama, se subtitula Por qué en España se consume tanta cocaína y no se habla de ello. Espanya figura sistemàticament entre els països que consumeixen més cocaïna del món, segons els informes de l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies i l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte. López Canales exposa diversos motius pels quals això és així.

Espanya és des dels anys 80, quan va començar l’era popular de la cocaïna, port d’entrada a Europa d’aquesta substància. Això significa disponibilitat i barator. El preu és al·lucinantment estable en el mercat espanyol. Fa 40 anys un gram costava 10.000 pessetes i ara costa 60 euros. La congelació del preu es deu al fet que l’augment de la demanda ha sigut semblant a l’augment de l’oferta. En els últims 15 anys, explica López Canales, s’ha triplicat la producció de cocaïna, que té el consum concentrat en quatre zones: els Estats Units, el Canadà, l’Europa occidental i Austràlia.

L’autor considera que l’estil de vida espanyol, les terrassetes i tot això, impulsa un consum "més social" que no pas en altres països. Així mateix, indica l’assagista, els estralls que l’heroïna va causar a Espanya en les dècades de 1980 i 1990 van permetre paradoxalment a la cocaïna mantenir una aura de droga guai. Tot i que l’una i l’altra formaven el nucli del que llavors s’anomenava droga dura, assenyala López Canales, l’heroïna va originar el clixé del consumidor marginal i va quedar empestada, mentre que la cocaïna es va associar a ambients interessants i va prosperar de mala manera. "El jonqui era el que s’injectava heroïna; el que prenia cocaïna a tot estirar era addicte", diu l’escriptor. Fa temps que la cocaïna és en tots els estrats socials i potser ha perdut glamur, però és igual: "Costa molt acabar amb un relat".

Hàbit normalitzat

El consum de cocaïna està tan normalitzat a Espanya que "a les festes la gent ja no va al lavabo a fer-se una ratlla sinó que se la fa a la prestatgeria de l’Ikea", assenyala López Canales. En l’esfera pública, un bar de Valladolid va presentar la tapa Un pollo de coca... cola, que consistia en un sac petit de pollo amb Coca-Cola, un canonet farcit de melmelada de gerd i dues ratlles de sucre de llustre, i un establiment de Madrid ofereix el combo Pillamos un pollo, pollo al carbó i vermut. Un pollo és un gram de cocaïna en argot. Tot i que d’argot ja no en té gaire.

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

I del que està normalitzat no se’n parla. Tant és que Espanya també despunti en persones que se sotmeten a tractament per addicció a la cocaïna, la qual cosa és lògica si despunta en consum. "No fa gaire que hem començat a parlar amb una certa normalitat i sense estigmes dels problemes de salut mental, i les addiccions són problemes de salut mental –explica López Canales–. Però no només gairebé no es parla de l’addicció a la cocaïna, sinó que tampoc es parla de la gent enganxada als ansiolítics o als sedants, drogues legals. Les drogues estan fora de la conversa". Excepte des del punt de vista policial.

A López Canales li sembla "molt bon reflex" de la cocaïna a Espanya la sèrie de Rodrigo Sorogoyen Los años nuevos, en la qual la farlopa és un soroll de fons de la relació d’un grup d’amics, concentrada en una parella. Tampoc passa gran cosa quan un d’ells ingressa en un centre de rehabilitació.