Gràcies, Paco

No és que hagis marxat massa aviat, és que egoistament tots hauríem volgut que fossis etern, cosa que tu no hauries volgut mai, és clar. Que t’has guanyat el cel, això segur. Per ara, no podrem seguir parlant amb tu, però potser sí seguir aprenent quan ens preguntem: "I ara què hauria fet el Paco?".

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

Tenies tants registres com moments té la vida; sempre hi havia una sorpresa. Eres refugi en un món atabalat que corre sense direcció. Parlar amb tu era entrar en una altra dimensió d’espai-temps. No hi havia pressa, tot era relatiu i la clarividència del que és essencial era el denominador comú. Ens vas ajudar a molts a orientar la nostra carrera i a prendre decisions. Sempre amb sentit de l’humor. Te’n foties de tot, de tu mateix el primer. No sé si eres millor empresari o acadèmic. El perfecte equilibri entre acció i reflexió. Cal pensar i planificar, però les idees no valen per a res si no les fas realitat. Una educació i un saber estar deliciosos, sense formalismes absurds i amb la senzillesa i elegància de qui sap tractar a tothom amb el mateix respecte. Victor Hugo va dir: "La forme c’est le fond qui remonte à la surface". Tu n’eres el millor exponent: exquisit en les formes i magnànim en el fons. Sempre amb un sentit comú i una simplicitat demolidors. Saviesa en estat pur. Quan hi havia un tema enrevessat, sempre hi havia una història, una metàfora o un acudit que posava en evidència la situació i la resolia de cop. Inigualable explicador d’històries amb convidats il·lustres al 7 Portes. A més d’un amic, vas ser un mestre. No et calia donar lliçons; només escoltar-te en la quotidianitat. Una filosofia de vida que sabia agafar el millor de cada cosa, sense renunciar a res. Sense amagar-se de res, tampoc. Sense ismes, amb normalitat.

En l’últim dinar al 7 Portes em parlaves del restaurant amb la vitalitat d’algú que comença, però també de la universitat, i de la Fundació Coneixement i Desenvolupament, i de la transició del negoci familiar. Queda pendent el tiberi amb la Susana que ens van robar a última hora. Per acabar, t’imagino tocant el piano del 7 Portes com a últim gest de la teva gran hospitalitat. Vaig riure i aprendre molt al teu costat. Gràcies, Paco.