Sense rastre de maquillatge

Deia Gia Coppola que no imaginava cap altra actriu que no fos Pamela Anderson per interpretar la protagonista del seu tercer llargmetratge. Això comporta desavantatges i avantatges. Anderson, tot el que arrossega des que va ser vigilant de la platja televisiva, pot arribar a desvirtuar el film: ens fixem massa en ella, en la forma en què interpreta per fi un personatge real, en la seva imatge mancada de maquillatge, en la seva ruptura amb el tribut a l’aparença física. Alhora, ens sorprèn una interpretació tan ajustada en un personatge tan difícil. Gia Coppola s’ho ha jugat a cara o creu. I ha sortit cara.

Però The last showgirl és més que una bona interpretació d’Anderson. El film descriu un món decadent, o patètic, sense recórrer a exageracions ni subratllades. La seva protagonista és una veterana i discreta ballarina de 50 anys que s’ha de replantejar la seva vida quan tanca l’espectacle en el qual ha treballat durant dècades. Llavors afronta allò que mai va poder assumir del tot: que té una filla i que es va distanciar d’ella. Anderson assegurava haver aportat experiència pròpia al personatge. Un altre benefici per a Gia que transmet bé una idea-metàfora de la seva actriu: "Las Vegas de dia és com una dona sense maquillatge, és més fràgil".

Temes:

Cine Física

Inicia sessió 0 Comentaris